Luis Enrique no té una idea. En té moltes. I a vegades se li atropellen. Ahir ho semblava. Va fer una aposta forta, que semblava un desafiament a l'entorn i en realitat l'entrenador pensava en l'equip. Podia perdre crèdit, però va guanyar el partit. Va revolucionar l'alineació' i el sistema de joc i va sortir guanyador. L'equip va suar més que brillar, però va derrotar amb suficiència un rival de primer ordre. I ha acabat primer de grup i ha superat amb nota la sèrie de partits exigents que tenia fins al d'ahir. No juga com ho feia el Barça abans, però cada vegada competeix més bé. Se li poden criticar coses, però també comença a fer mèrits.

Va ser un partit dels que comencen una hora abans. Des que s'anuncia l'alineació. L'onze que va proposar Luis Enrique va provocar més preguntes que respostes, més inquietud que certeses. Per què tants canvis? Només per no poder cobrir la baixa d'Alves amb un altre lateral dret, amb Montoya i Douglas fora de la convocatòria? La UEFA no sabia ni com col·locar-los i va variar fins a tres vegades la documentació que reparteix a la premsa. Tampoc els periodistes ho teníem clar. L'afició preguntava en quina posició jugava cadascú. Hi havia respostes per a tots els gustos. I qualificacions irreproduïbles. Però el més important, sens dubte, era si els jugadors podrien interpretar el que els demanava l'entrenador amb aquesta revolució en un partit que ho era tot menys intranscendent. ¿Ara que anaven agafant un fil de joc a partir d'un 4-3-3 amb els laterals més regulats en atac? ¿No s'havia extraviat ja una vegada l'equip amb tants canvis tàctics i de jugadors? ¿Estaven preparats per a una altra sacsejada tàctica? ¿Era el plantejament que convenia per enfrontar-se a un dels equips més en forma d'Europa? Eren motes les preguntes, i les incerteses superaven les respostes possibles.

La resposta no era en el vent. Era sobre la gespa del Camp Nou. I el plantejament més plausible que se li acudia a aquest cronista abans de veure-ho amb els seus ulls era que Luis Enrique pretenia omplir més el mig del camp, jugant amb tres centrals, amb quatre mitjos i Messi on volgués, i Neymar i Suárez en punta. La idea podia ser bona, perquè havia estat a partir de tornar a donar contingut al mig del camp que el Barça havia remuntat la crisi post-Bernabeu. Però abans de començar el partit a un servidor se li generava un altre dubte gairebé existencial: El mig del camp estava més ple, però amb menys migcampistes nats que mai. Estrictament, Busquets i Iniesta. ¿Funcionaria? El prepartit havia estat tan o més apassionant que el partit.

Seria fàcil esborrar tots aquests dubtes que van planar en el prepartit. Seria fàcil sabent com va anar la primera part, el partit. Seria fàcil dir, senzillament, que Luis Enrique havia fet un plantejament atrevit i que l'equip va guanyar. I no seria tan fàcil reconèixer que el gol d'Ibra va fer precipitar algunes conclusions basades en els dubtes previs: que Luis Enrique s'havia tornat boig i que havia tornat a marejar els seus homes amb tants canvis. És just reconèixer-ho i és just explicar que el Barça va començar incert i que va anar creixent progressivament a partir del plantejament, que va ser difícil d'interpretar per als seus jugadors, però també per als de Laurent Blanc. Pedro no era mig, almenys en atac, ja que jugava d'extrem obert a la banda, com Neymar a l'altre costat. I Pedro era també mig i era lateral en la fase defensiva. Era Messi el que feia de quart migcampista, o del que volgués, indetectable per als francesos, sobretot per a Matuidi. I més enrere, Mascherano alternava la funció de mig centre amb la de marcador d'Ibrahimovic. El PSG, en canvi, era molt més ortodox. Molt replegat, només es desplegava per aprofitar els espais que deixés el Barça.

El partit era un jeroglífic. Difícil de desxifrar per als jugadors dels dos equips. I difícil d'interpretar per a la crítica. Per això al començament es va imposar l'ortodòxia del PSG, que simplement defensant amb ordre i sortint de la cova amb criteri va aconseguir que Ibra marqués. Blanc es va cobrar la factura de la falta de claredat d'idees de l'equip de Luis Enrique. Faltava una circulació fluïda de la pilota al mig, amb massa defenses i massa davanters i només la lucidesa d'Iniesta i Messi. Però, malgrat tot, Neymar, Suárez i Messi eren menys detectables per als defenses que en altres partits. Rere seu, l'equip feia més bé la pressió que en altres ocasions, robava pilotes i en perdia poques. El partit era igualat, però el risc d'atacar era tot del Barça. I entre Suárez, Messi i Neymar van fabricar i marcar dos gols que van capgirar el resultat. No era només això, el Barça també va començar a interioritzar el platejament tàctic i tenia el partit controlat. No era brillant, però tenia la clau del matx.

A la segona part el PSG va fer un pas endavant. I el Barça, enrere. Amb plantejament ofensiu i alineació ofensiva, va haver de defensar més del compte. Tant per tant, fem-ho des de l'ortodòxia, va pensar Luis Enrique. Va canviar Pedro per Rakitic i va tornar a la defensa de quatre. I des de l'ortodòxia va fer al PSG el que li fan els rivals: aprofitar l'ocasió que va tenir per marcar el tercer i tancar el partit.

Va ser una nit intensa al Camp Nou, des de força abans de començar el partit.