Luis Enri­que no té una idea. En té mol­tes. I a vega­des se li atro­pe­llen. Ahir ho sem­blava. Va fer una aposta forta, que sem­blava un des­a­fi­a­ment a l'entorn i en rea­li­tat l'entre­na­dor pen­sava en l'equip. Podia per­dre crèdit, però va gua­nyar el par­tit. Va revo­lu­ci­o­nar l'ali­ne­ació' i el sis­tema de joc i va sor­tir gua­nya­dor. L'equip va suar més que bri­llar, però va der­ro­tar amb suficiència un rival de pri­mer ordre. I ha aca­bat pri­mer de grup i ha superat amb nota la sèrie de par­tits exi­gents que tenia fins al d'ahir. No juga com ho feia el Barça abans, però cada vegada com­pe­teix més bé. Se li poden cri­ti­car coses, però també comença a fer mèrits.

Va ser un par­tit dels que comen­cen una hora abans. Des que s'anun­cia l'ali­ne­ació. L'onze que va pro­po­sar Luis Enri­que va pro­vo­car més pre­gun­tes que res­pos­tes, més inqui­e­tud que cer­te­ses. Per què tants can­vis? Només per no poder cobrir la baixa d'Alves amb un altre late­ral dret, amb Mon­toya i Dou­glas fora de la con­vo­catòria? La UEFA no sabia ni com col·locar-los i va variar fins a tres vega­des la docu­men­tació que repar­teix a la premsa. Tam­poc els peri­o­dis­tes ho teníem clar. L'afició pre­gun­tava en quina posició jugava cadascú. Hi havia res­pos­tes per a tots els gus­tos. I qua­li­fi­ca­ci­ons irre­produïbles. Però el més impor­tant, sens dubte, era si els juga­dors podrien inter­pre­tar el que els dema­nava l'entre­na­dor amb aquesta revo­lució en un par­tit que ho era tot menys intrans­cen­dent. ¿Ara que ana­ven aga­fant un fil de joc a par­tir d'un 4-3-3 amb els late­rals més regu­lats en atac? ¿No s'havia extra­viat ja una vegada l'equip amb tants can­vis tàctics i de juga­dors? ¿Esta­ven pre­pa­rats per a una altra sac­se­jada tàctica? ¿Era el plan­te­ja­ment que con­ve­nia per enfron­tar-se a un dels equips més en forma d'Europa? Eren motes les pre­gun­tes, i les incer­te­ses supera­ven les res­pos­tes pos­si­bles.

La res­posta no era en el vent. Era sobre la gespa del Camp Nou. I el plan­te­ja­ment més plau­si­ble que se li acu­dia a aquest cro­nista abans de veure-ho amb els seus ulls era que Luis Enri­que pre­te­nia omplir més el mig del camp, jugant amb tres cen­trals, amb qua­tre mit­jos i Messi on volgués, i Ney­mar i Suárez en punta. La idea podia ser bona, perquè havia estat a par­tir de tor­nar a donar con­tin­gut al mig del camp que el Barça havia remun­tat la crisi post-Ber­na­beu. Però abans de començar el par­tit a un ser­vi­dor se li gene­rava un altre dubte gai­rebé exis­ten­cial: El mig del camp estava més ple, però amb menys mig­cam­pis­tes nats que mai. Estric­ta­ment, Bus­quets i Ini­esta. ¿Fun­ci­o­na­ria? El pre­par­tit havia estat tan o més apas­si­o­nant que el par­tit.

Seria fàcil esbor­rar tots aquests dub­tes que van pla­nar en el pre­par­tit. Seria fàcil sabent com va anar la pri­mera part, el par­tit. Seria fàcil dir, sen­zi­lla­ment, que Luis Enri­que havia fet un plan­te­ja­ment atre­vit i que l'equip va gua­nyar. I no seria tan fàcil reconèixer que el gol d'Ibra va fer pre­ci­pi­tar algu­nes con­clu­si­ons basa­des en els dub­tes pre­vis: que Luis Enri­que s'havia tor­nat boig i que havia tor­nat a mare­jar els seus homes amb tants can­vis. És just reconèixer-ho i és just expli­car que el Barça va començar incert i que va anar crei­xent pro­gres­si­va­ment a par­tir del plan­te­ja­ment, que va ser difícil d'inter­pre­tar per als seus juga­dors, però també per als de Lau­rent Blanc. Pedro no era mig, almenys en atac, ja que jugava d'extrem obert a la banda, com Ney­mar a l'altre cos­tat. I Pedro era també mig i era late­ral en la fase defen­siva. Era Messi el que feia de quart mig­cam­pista, o del que volgués, inde­tec­ta­ble per als fran­ce­sos, sobre­tot per a Matuidi. I més enrere, Masc­he­rano alter­nava la funció de mig cen­tre amb la de mar­ca­dor d'Ibra­hi­mo­vic. El PSG, en canvi, era molt més orto­dox. Molt reple­gat, només es des­ple­gava per apro­fi­tar els espais que deixés el Barça.

El par­tit era un jeroglífic. Difícil de des­xi­frar per als juga­dors dels dos equips. I difícil d'inter­pre­tar per a la crítica. Per això al començament es va impo­sar l'ortodòxia del PSG, que sim­ple­ment defen­sant amb ordre i sor­tint de la cova amb cri­teri va acon­se­guir que Ibra marqués. Blanc es va cobrar la fac­tura de la falta de clare­dat d'idees de l'equip de Luis Enri­que. Fal­tava una cir­cu­lació fluïda de la pilota al mig, amb massa defen­ses i massa davan­ters i només la luci­desa d'Ini­esta i Messi. Però, mal­grat tot, Ney­mar, Suárez i Messi eren menys detec­ta­bles per als defen­ses que en altres par­tits. Rere seu, l'equip feia més bé la pressió que en altres oca­si­ons, robava pilo­tes i en per­dia poques. El par­tit era igua­lat, però el risc d'ata­car era tot del Barça. I entre Suárez, Messi i Ney­mar van fabri­car i mar­car dos gols que van cap­gi­rar el resul­tat. No era només això, el Barça també va començar a inte­ri­o­rit­zar el pla­te­ja­ment tàctic i tenia el par­tit con­tro­lat. No era bri­llant, però tenia la clau del matx.

A la segona part el PSG va fer un pas enda­vant. I el Barça, enrere. Amb plan­te­ja­ment ofen­siu i ali­ne­ació ofen­siva, va haver de defen­sar més del compte. Tant per tant, fem-ho des de l'ortodòxia, va pen­sar Luis Enri­que. Va can­viar Pedro per Raki­tic i va tor­nar a la defensa de qua­tre. I des de l'ortodòxia va fer al PSG el que li fan els rivals: apro­fi­tar l'ocasió que va tenir per mar­car el ter­cer i tan­car el par­tit.

Va ser una nit intensa al Camp Nou, des de força abans de començar el par­tit.