LA CONTRACRÒNICA
Estupideses mediàtiques i veritats futbolístiques
El Barça, classificat protocol·làriament, ja té rival per a uns quarts de final de Copa apassionants. Ho haurien sigut amb qualsevol dels dos aspirants, però ho serà l'equip que no ha fet tan soroll en la prèvia i que s'ha dedicat a treballar al camp. L'Atlético té la mida presa al Madrid, que està perdent la força per la boca. Quan ja s'estava autoproclamant “el millor Madrid de la història” se li han tornat a començar a veure totes les mancances. Ahir també.
El Madrid no només no va remuntar, sinó que ni tan sols va ser capaç de guanyar el partit. El partit estava condicionat pel resultat de l'anada, però va ser revelador d'unes quantes veritats. Unes de genèriques i unes altres de particulars. La primera veritat va ser la que va desemmascarar l'estupidesa que cada vegada més hi ha a l'entorn del futbol. Quan Fernando Torres va marcar en el primer minut tothom va pensar en les ximpleries que havia fet el periodista esportiu més mediàtic d'Espanya, escenificant la invocació de l'esperit de Juanito per reproduir-ho en els mitjans on treballa, per dir-ne d'alguna manera. A mi no m'agrada parlar d'aquestes coses ni fer-ne d'altaveu, però passa que l'estupidesa és invasiva i és impossible quedar al marge de la seva ona expansiva. Al final, però, el tal Roncero és més el símptoma que el problema. El problema són els responsables dels mitjans que li donen cobertura i li paguen un sou per fer el que fa. La qüestió és que, encara que ja ho sapiguem, aquesta estupidesa només té recorregut entre partit i partit i, afortunadament, quan la pilota comença a rodar queda en evidència. Ara bé, no és exclusiva del periodisme. També hi va haver qui ahir va recordar aquella pancarta que s'acostumava a veure a les grades del Santiago Bernabeu que deia: Se busca rival digno para derby decente. Razón aquí. Doncs ja tenen el que demanaven.
Al marge de la intoxicació que hi sol haver al voltant del futbol, el partit del Bernabeu també va revelar veritats futbolístiques. Una, que l'ambient de remuntada es va deure més al plantejament de l'Atlético de cedir-li la pilota i la iniciativa al Madrid que els propis recursos del Madrid per fer-la possible. I en relació amb això, que no és únicament el Barça l'equip que troba dificultats i s'estavella contra rivals molt tancats. I que el Madrid, per molt que es llanci a l'atac, també queda exposat en defensa, i que si és capaç de marcar, també és a costa d'encaixar els mateixos gols, i en jugades en què hi ha tants espais que els seus centrals queden tan exposats i en evidència com els del Barça quan no juga ordenat i pressiona bé. Ser central en equips que juguen amb molts espais a darrere no és fàcil enlloc, no només al Barça. Ser-ho enmig d'un teranyina defensiva no és que sigui fàcil, però és menys incòmode.
És clar que també és més fàcil quedar en evidència quan els davanters tenen la classe de Fernando Torres, encara un dels millors davanters del món, sobretot quan té espais.
També es va veure que a l'Atlético tancar-se en defensa i sortir al contraatac li pot anar bé per gestionar un avantatge de dos gols com el que tenia ahir, però que si només fa això és un equip vulnerable. El Barça ja ho va demostrar en l'últim partit, però ara ho haurà de fer de nou.
Mentrestant, ahir al Martínez Valero va fer el millor que podia fer: competir sense mirar el marcador del partit d'anada. Amb els jugadors que poden tenir més motius per demostrar que són competitius, Luis Enrique es pot quedar satisfet del que va fer el seu equip. Encara que cuer, l'Elx és equip de primera i, per molt sentenciada que estigués l'eliminatòria, no era fàcil guanyar per golejada. I a part de debuts com el de Gumbau, també vam descobrir que Mathieu també és un excel·lent llançador de faltes. El millor, però, és que sembla que l'equip va recuperant la salut.