Estupideses mediàtiques i veritats futbolístiques

El Barça, clas­si­fi­cat pro­to­col·lària­ment, ja té rival per a uns quarts de final de Copa apas­si­o­nants. Ho hau­rien sigut amb qual­se­vol dels dos aspi­rants, però ho serà l'equip que no ha fet tan soroll en la prèvia i que s'ha dedi­cat a tre­ba­llar al camp. L'Atlético té la mida presa al Madrid, que està per­dent la força per la boca. Quan ja s'estava auto­pro­cla­mant “el millor Madrid de la història” se li han tor­nat a començar a veure totes les man­can­ces. Ahir també.

El Madrid no només no va remun­tar, sinó que ni tan sols va ser capaç de gua­nyar el par­tit. El par­tit estava con­di­ci­o­nat pel resul­tat de l'anada, però va ser reve­la­dor d'unes quan­tes veri­tats. Unes de genèriques i unes altres de par­ti­cu­lars. La pri­mera veri­tat va ser la que va desem­mas­ca­rar l'estu­pi­desa que cada vegada més hi ha a l'entorn del fut­bol. Quan Fer­nando Tor­res va mar­car en el pri­mer minut tot­hom va pen­sar en les xim­ple­ries que havia fet el peri­o­dista espor­tiu més mediàtic d'Espa­nya, esce­ni­fi­cant la invo­cació de l'espe­rit de Jua­nito per repro­duir-ho en els mit­jans on tre­ba­lla, per dir-ne d'alguna manera. A mi no m'agrada par­lar d'aques­tes coses ni fer-ne d'alta­veu, però passa que l'estu­pi­desa és inva­siva i és impos­si­ble que­dar al marge de la seva ona expan­siva. Al final, però, el tal Ron­cero és més el símptoma que el pro­blema. El pro­blema són els res­pon­sa­bles dels mit­jans que li donen cober­tura i li paguen un sou per fer el que fa. La qüestió és que, encara que ja ho sapi­guem, aquesta estu­pi­desa només té recor­re­gut entre par­tit i par­tit i, afor­tu­na­da­ment, quan la pilota comença a rodar queda en evidència. Ara bé, no és exclu­siva del peri­o­disme. També hi va haver qui ahir va recor­dar aque­lla pan­carta que s'acos­tu­mava a veure a les gra­des del San­ti­ago Ber­na­beu que deia: Se busca rival digno para derby decente. Razón aquí. Doncs ja tenen el que dema­na­ven.

Al marge de la into­xi­cació que hi sol haver al vol­tant del fut­bol, el par­tit del Ber­na­beu també va reve­lar veri­tats fut­bolísti­ques. Una, que l'ambi­ent de remun­tada es va deure més al plan­te­ja­ment de l'Atlético de cedir-li la pilota i la ini­ci­a­tiva al Madrid que els pro­pis recur­sos del Madrid per fer-la pos­si­ble. I en relació amb això, que no és única­ment el Barça l'equip que troba difi­cul­tats i s'esta­ve­lla con­tra rivals molt tan­cats. I que el Madrid, per molt que es llanci a l'atac, també queda expo­sat en defensa, i que si és capaç de mar­car, també és a costa d'encai­xar els matei­xos gols, i en juga­des en què hi ha tants espais que els seus cen­trals que­den tan expo­sats i en evidència com els del Barça quan no juga orde­nat i pres­si­ona bé. Ser cen­tral en equips que juguen amb molts espais a dar­rere no és fàcil enlloc, no només al Barça. Ser-ho enmig d'un tera­nyina defen­siva no és que sigui fàcil, però és menys incòmode.

És clar que també és més fàcil que­dar en evidència quan els davan­ters tenen la classe de Fer­nando Tor­res, encara un dels millors davan­ters del món, sobre­tot quan té espais.

També es va veure que a l'Atlético tan­car-se en defensa i sor­tir al con­tra­a­tac li pot anar bé per ges­ti­o­nar un avan­tatge de dos gols com el que tenia ahir, però que si només fa això és un equip vul­ne­ra­ble. El Barça ja ho va demos­trar en l'últim par­tit, però ara ho haurà de fer de nou.

Men­tres­tant, ahir al Martínez Valero va fer el millor que podia fer: com­pe­tir sense mirar el mar­ca­dor del par­tit d'anada. Amb els juga­dors que poden tenir més motius per demos­trar que són com­pe­ti­tius, Luis Enri­que es pot que­dar satis­fet del que va fer el seu equip. Encara que cuer, l'Elx és equip de pri­mera i, per molt sen­ten­ci­ada que estigués l'eli­mi­natòria, no era fàcil gua­nyar per gole­jada. I a part de debuts com el de Gum­bau, també vam des­co­brir que Mat­hieu també és un excel·lent llançador de fal­tes. El millor, però, és que sem­bla que l'equip va recu­pe­rant la salut.