Ara és entre­na­dor del Bayern, com al seu moment va ser juga­dor del Bres­cia o dels Dora­dos de Culiacán, però casa seva és el Barça. Des del dia que, amb prou fei­nes 13 anys, va des­co­brir que des de la que seria la seva habi­tació a la Masia podia veure el tem­ple dels seus som­nis i va dir als seus pares: “Cada dia quan obri la fines­tra veuré el Camp Nou!” Des d'aque­lla fines­tra i els camps de terra, se li van aca­bar obrint totes les por­tes de la casa i va tri­om­far com a direc­tor de joc del dream team i al cap dels anys va edi­fi­car sobre la idea de Cruyff
el millor equip de la història del fut­bol.

Avui fa tres anys jus­tos que Guar­di­ola i el Camp Nou es van aco­mi­a­dar, amb mos­tres d'agraïment mutu i amb els qua­tre gols de Messi a l'Espa­nyol i aque­lla abraçada que va ser la manera més eloqüent del crac argentí d'estar-li agraït. “Que tin­gueu molta sort i fins aviat, que a mi no em per­dreu mai.” Aquell fins aviat ha tri­gat, doncs, tres anys jus­tos. Avui Guar­di­ola torna com a rival del Barça al Camp Nou per fer-hi la roda de premsa prèvia a l'enfron­ta­ment de demà, a la sala situ­ada a molt pocs metres del des­patx fosc on un dia, quan li van con­ce­dir la meda­lla d'or del Par­la­ment, ens va expli­car que es tan­cava per estu­diar els rivals fins que se li ence­nia la bom­beta amb la idea infal·lible per der­ro­tar el rival de torn.

Avui serà a la sala de premsa i demà serà a la ban­queta del Camp Nou. Serà un moment difícil per a ell i també per al Camp Nou. Pri­mer en ter­mes emo­ci­o­nals, i després, en l'aspecte fut­bolístic, encara que una cosa i l'altra que­da­ran des­lli­ga­des quan l'àrbi­tre xiuli el començament. Abans, hi haurà hagut el moment perquè el tècnic saludi el Camp nou i perquè l'afició el rebi com es mereix. En aques­tes coses el Camp Nou ha estat savi i sobirà a l'hora de pren­dre les millors deci­si­ons. Hagin estat ajor­na­des, com va ser el cas de l'home­natge a Johan Cruyff pels anys del dream team. O arri­bin quan ha tocat, com en el cas d'ara. La rebuda del Camp Nou amb Cruyff al cap dels anys va estar a l'altura del seu lle­gat fut­bolístic. I no hi ha cap dubte que demà també ho estarà amb el de Guar­di­ola.

Més enllà d'això, tant un com l'altre van gene­rar al seu vol­tant també una certa con­trovèrsia per la seva manera de ser o, sim­ple­ment, pel fet que van ser alguna cosa més que un entre­na­dor. Sobre­tot en el cas de Guar­di­ola, que va aca­bar assu­mint papers de repre­sen­tació ins­ti­tu­ci­o­nal i simbòlica de l'enti­tat, en moments com­pli­cats per al club. En aquest aspecte, en els seus últims dies va fal­tar sin­to­nia amb els man­da­ta­ris del club i la seva sor­tida, a més, no va ser com hau­ria vol­gut perquè va que­dar sobre­po­sada a l'elecció de Tito Vila­nova per subs­ti­tuir-lo. I així, men­tre que el seu pal­marès no el poden qüesti­o­nar ni els més resul­ta­dis­tes, des que se'n va anar hi ha hagut epi­so­dis en què s'ha posar en dubte la seva manera de ser i la seva relació amb el Barça.

Des d'aquest punt de vista, no només era ine­vi­ta­ble que en algun moment la tra­jectòria de Guar­di­ola i la del Barça es cre­ues­sin, sinó que fins i tot pot ser bo que aquest moment hagi arri­bat molt abans del que pot­ser tots desitjàvem. Tant de bo que aquests tres anys ja siguin una distància sufi­ci­ent per reves­tir de nor­ma­li­tat la relació entre el club i un dels símbols més grans de la seva història. Està bé que el club no hagi vol­gut reves­tir de cap arti­fici ni pro­to­col el retro­ba­ment de Guar­di­ola amb el bar­ce­lo­nisme. Bar­to­meu ha estat encer­tat en les dues coses fona­men­tals que ha dit: que Pep Guar­di­ola té sem­pre les por­tes del Barça ober­tes i que serà el Camp Nou el que serà sobirà per retre-li la rebuda que mereix.

Rebre bé Guar­di­ola no és que sigui més cor­recte o menys, més just o menys. Serà un senyal de madu­resa. Perquè quan s'han difós greu­ges con­tra Guar­di­ola en rea­li­tat s'esta­ven expres­sant frus­tra­ci­ons pròpies. Ara que l'equip de Luis Enri­que està en
el seu millor moment i el seu
joc enllaça amb la necessària evo­lució del lle­gat de Guar­di­ola, no hi ha neces­si­tat de greu­ges. Guar­di­ola neces­si­tava pren­dre distància i el club, tor­nar a tenir con­fiança. Com més natu­ral i sin­cera sigui la seva rebuda, més indi­ca­tiva serà de la bona salut emo­ci­o­nal de tots ple­gats. I així, com deia ell mateix, segur que no el per­drem mai. Ben­vin­gut a casa!