Dues cares. Bartomeu i Laporta. Dues maneres de veure i de viure el barcelonisme. Dos conceptes antagònics de la realitat del Barça. Dues faccions més o menys majoritàries. Dues maneres de ser. Dos tarannàs. Dues formes de comunicar. Dues maneres d'estar enfrontats. Tot això i més coses representen els dos principals aspirants a la presidència del Barça en les eleccions del 18 de juliol. Aquests dos pols oposats –encara que probablement menys del que es pensen, i també amb contraccions pròpies– i quatre o cinc alternatives aspiren a convertir-se en candidats.

La precampanya ha començat amb força. Tots els aspirants ja han fet els seus actes de presentació de candidatura. L'últim ha estat Joan Laporta i ha completat l'escenari en què els socis hauran de triar el nou president del Barça. La precampanya arrenca amb dos grans cartells electorals: el de Bartomeu amb el triplet i el de Laporta amb el seu carisma. Ells dos són els favorits. I els altres candidats aspiren que el xoc dels dos trens principals els obri la possibilitat de capgirar els pronòstics.

Josep Maria Bartomeu ha trobat en les últims mesos la línia i el to com a president per poder ser ara un bon candidat. Ningú li donava cap possibilitat en el moment en què va decidir anticipar les eleccions, però la gestió que es va fer de la crisi derivada de la derrota a Anoeta i els èxits posteriors l'han portat a ser el preferit dels socis per ser president. Almenys això diuen les enquestes. Les seves i les dels altres aspirants. Bartomeu té ara la sort que totes les seves promeses electorals estan basades en la realitat. Una realitat potent: el triplet, l'aposta per Luis Enrique, la previsió d'ingressos de 600 milions d'euros per a aquest exercici i, per tant, el lideratge econòmic mundial, el projecte de l'Espai Barça, una proposta de renovació del patrocini de Qatar Airways que dobla l'actual. En la presentació de la candidatura va quedar clar que la capacitat de gestió és el principal actiu de la seva candidatura, i que aquest aspecte s'intenta reforçar amb les noves incorporacions a la directiva, en què s'ha de cobrir la sensible baixa de Javier Faus.

Però com que tot té dues cares, s'haurà de veure com tots aquests actius queden contraposats pels casos de judicialització del club –des del cas Neymar fins a la sanció de la FIFA, passant per l'acció de responsabilitat–, l'oposició al patrocini de Qatar d'un sector del barcelonisme i les crítiques als resultats de la Masia.

De remarcar aquests aspectes se n'encarregarà sobretot Joan Laporta. En la presentació de la seva candidatura, ahir al matí, es va anar engrescant i va acabar fent una duríssima crítica de Bartomeu i els seus per aquestes qüestions. I va evidenciar que sobre aquestes diferències intentarà edificar la seva campanya. Això i els seus pilars ja coneguts: Cruyff, Masia, Catalunya i Unicef. Però com que sap que també necessita impactes puntuals, ahir ja va gastar el seu primer trumfo: Éric Abidal. No estava confirmat, però se sabia el possible suport del francès. El que no s'esperava és que el seu paper sigui el de secretari tècnic.

El que va evitar criticar Laporta de Bartomeu va ser la gestió econòmica. Simplement no hi va fer referència. I també va ser més hàbil que altres candidats quan va donar suport al projecte de l'Espai Barça, que va tenir el suport del 72% dels socis en referèndum. Com tots, a més, tampoc no qüestiona el projecte esportiu de Luis Enrique. És per això que deia abans que uns i altres no són pols tan oposats com es pensen. Al cap i a la fi, Laporta dóna suport explícit o implícit als grans actius de Bartomeu: primer equip, gestió econòmica i Espai Barça. I sobre la catalanitat i el compromís amb el procés independentista es contraposa el desacomplexament de Laporta amb la signatura del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, la cessió del Camp Nou per al Concert per la Llibertat i la Via Catalana i haver posat la senyera a la samarreta més venuda fins ara de Bartomeu. Les grans diferències, doncs, es fonamenten en realitat en les petiteses i les qüestions personals que han enfrontat els dos bàndols. I que, a més, són aspectes que també tenen dues cares. A la crítica a la legitimitat de Bartomeu de fer de president després de la dimissió de Rosell s'hi contraposa la que va tenir ell quan va superar la moció de censura el 2008 amb un 60% del vot en contra. A la legítima crítica a Qatar s'hi oposa haver lligat com a president el club i el seu despatx al règim de l'Uzbekistan. A la innecessària divisió que suposa la judicialització actual del club s'hi contraposen els injustificats espionatges i les perjudicials dimissions d'una quinzena de directius durant el seu mandat. Sense totes aquestes qüestions, el club hauria viscut, sens dubte, més tranquil l'última dècada.

Tot el conflicte dialèctic que pot generar tot això sembla insostenible per al mes de precampanya i campanya que queda. La capacitat dialèctica de Laporta és inqüestionable, però haurà de buscar més arguments diferencials per aconseguir el seu objectiu. Una incògnita que haurà de resoldre és la competència de l'equip que l'acompanyi. Ahir no el va voler presentar, segurament perquè encara no ho té lligat del tot. Ell sap que l'èxit de la seva presidència es va basar en el seu lideratge, però en bona mesura en la gran capacitat dels directius que es van encarregar de la gestió (Rosell, Soriano, Ingla, Bartomeu, Faus, etc.). D'aquests, però, ja no en queden des del 2008. Només dels que el van acompanyar fins al 2010, però no, per exemple, Xavier Sala i Martín, l'últim home fort. Veurem quines notícies aporta en aquest aspecte durant la campanya.

El tercer en discòrdia seria Agustí Benedito. Però, de moment, més pel seu resultat del 2010 que per la definició del seu projecte. Diu que durant els últims cinc anys ha parlat amb uns set mil culers i que per això té una opinió més rica de l'opinió dels socis. Per això sobta que s'oposi a qüestions votades majoritàriament pels socis com l'Espai Barça. O que flirtegi amb Monchi com a secretari tècnic. O espera molt desgast entre Laporta i Bartomeu o haurà de concretar i afinar més en les seves propostes.

Jordi Majó ja ha jugat la seva carta principal: Laudrup com a secretari tècnic. El seu objectiu, de moment, és passar el tall de les firmes. Si ho aconsegueix, la seva veu assenyada i constructiva, si més no, valdrà la pena que sigui escoltada.

Toni Freixa diu, en el seu eslògan, que sap a què juga. I no li falta coneixement del club per dins. Però li farà falta jugar molt bé per fer-se un lloc en la campanya i tenir aspiracions de veritat.

I Jordi Farré és l'alternativa més nova. Però no és un candidat improvisat. Fins ara ha presentat bones idees que segurament no el duran a guanyar, però que val la pena que siguin tingudes en compte sigui quin sigui el guanyador en aquesta cursa apassionant que ja ha començat.