Dues cares. Bar­to­meu i Laporta. Dues mane­res de veure i de viure el bar­ce­lo­nisme. Dos con­cep­tes antagònics de la rea­li­tat del Barça. Dues fac­ci­ons més o menys majo­ritàries. Dues mane­res de ser. Dos tarannàs. Dues for­mes de comu­ni­car. Dues mane­res d'estar enfron­tats. Tot això i més coses repre­sen­ten els dos prin­ci­pals aspi­rants a la pre­sidència del Barça en les elec­ci­ons del 18 de juliol. Aquests dos pols opo­sats –encara que pro­ba­ble­ment menys del que es pen­sen, i també amb con­trac­ci­ons pròpies– i qua­tre o cinc alter­na­ti­ves aspi­ren a con­ver­tir-se en can­di­dats.

La pre­cam­pa­nya ha començat amb força. Tots els aspi­rants ja han fet els seus actes de pre­sen­tació de can­di­da­tura. L'últim ha estat Joan Laporta i ha com­ple­tat l'esce­nari en què els socis hau­ran de triar el nou pre­si­dent del Barça. La pre­cam­pa­nya arrenca amb dos grans car­tells elec­to­rals: el de Bar­to­meu amb el tri­plet i el de Laporta amb el seu carisma. Ells dos són els favo­rits. I els altres can­di­dats aspi­ren que el xoc dels dos trens prin­ci­pals els obri la pos­si­bi­li­tat de cap­gi­rar els pronòstics.

Josep Maria Bar­to­meu ha tro­bat en les últims mesos la línia i el to com a pre­si­dent per poder ser ara un bon can­di­dat. Ningú li donava cap pos­si­bi­li­tat en el moment en què va deci­dir anti­ci­par les elec­ci­ons, però la gestió que es va fer de la crisi deri­vada de la der­rota a Ano­eta i els èxits poste­ri­ors l'han por­tat a ser el pre­fe­rit dels socis per ser pre­si­dent. Almenys això diuen les enques­tes. Les seves i les dels altres aspi­rants. Bar­to­meu té ara la sort que totes les seves pro­me­ses elec­to­rals estan basa­des en la rea­li­tat. Una rea­li­tat potent: el tri­plet, l'aposta per Luis Enri­que, la pre­visió d'ingres­sos de 600 mili­ons d'euros per a aquest exer­cici i, per tant, el lide­ratge econòmic mun­dial, el pro­jecte de l'Espai Barça, una pro­posta de reno­vació del patro­cini de Qatar Airways que dobla l'actual. En la pre­sen­tació de la can­di­da­tura va que­dar clar que la capa­ci­tat de gestió és el prin­ci­pal actiu de la seva can­di­da­tura, i que aquest aspecte s'intenta reforçar amb les noves incor­po­ra­ci­ons a la direc­tiva, en què s'ha de cobrir la sen­si­ble baixa de Javier Faus.

Però com que tot té dues cares, s'haurà de veure com tots aquests actius que­den con­tra­po­sats pels casos de judi­ci­a­lit­zació del club –des del cas Ney­mar fins a la sanció de la FIFA, pas­sant per l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat–, l'opo­sició al patro­cini de Qatar d'un sec­tor del bar­ce­lo­nisme i les crítiques als resul­tats de la Masia.

De remar­car aquests aspec­tes se n'encar­re­garà sobre­tot Joan Laporta. En la pre­sen­tació de la seva can­di­da­tura, ahir al matí, es va anar engres­cant i va aca­bar fent una duríssima crítica de Bar­to­meu i els seus per aques­tes qüesti­ons. I va evi­den­ciar que sobre aques­tes diferències inten­tarà edi­fi­car la seva cam­pa­nya. Això i els seus pilars ja cone­guts: Cruyff, Masia, Cata­lu­nya i Uni­cef. Però com que sap que també neces­sita impac­tes pun­tu­als, ahir ja va gas­tar el seu pri­mer trumfo: Éric Abi­dal. No estava con­fir­mat, però se sabia el pos­si­ble suport del francès. El que no s'espe­rava és que el seu paper sigui el de secre­tari tècnic.

El que va evi­tar cri­ti­car Laporta de Bar­to­meu va ser la gestió econòmica. Sim­ple­ment no hi va fer referència. I també va ser més hàbil que altres can­di­dats quan va donar suport al pro­jecte de l'Espai Barça, que va tenir el suport del 72% dels socis en referèndum. Com tots, a més, tam­poc no qüesti­ona el pro­jecte espor­tiu de Luis Enri­que. És per això que deia abans que uns i altres no són pols tan opo­sats com es pen­sen. Al cap i a la fi, Laporta dóna suport explícit o implícit als grans actius de Bar­to­meu: pri­mer equip, gestió econòmica i Espai Barça. I sobre la cata­la­ni­tat i el com­promís amb el procés inde­pen­den­tista es con­tra­posa el des­a­com­ple­xa­ment de Laporta amb la sig­na­tura del Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir, la cessió del Camp Nou per al Con­cert per la Lli­ber­tat i la Via Cata­lana i haver posat la senyera a la samar­reta més venuda fins ara de Bar­to­meu. Les grans diferències, doncs, es fona­men­ten en rea­li­tat en les peti­te­ses i les qüesti­ons per­so­nals que han enfron­tat els dos bàndols. I que, a més, són aspec­tes que també tenen dues cares. A la crítica a la legi­ti­mi­tat de Bar­to­meu de fer de pre­si­dent després de la dimissió de Rosell s'hi con­tra­posa la que va tenir ell quan va superar la moció de cen­sura el 2008 amb un 60% del vot en con­tra. A la legítima crítica a Qatar s'hi oposa haver lli­gat com a pre­si­dent el club i el seu des­patx al règim de l'Uzbekis­tan. A la inne­cessària divisió que suposa la judi­ci­a­lit­zació actual del club s'hi con­tra­po­sen els injus­ti­fi­cats espi­o­nat­ges i les per­ju­di­ci­als dimis­si­ons d'una quin­zena de direc­tius durant el seu man­dat. Sense totes aques­tes qüesti­ons, el club hau­ria vis­cut, sens dubte, més tran­quil l'última dècada.

Tot el con­flicte dialèctic que pot gene­rar tot això sem­bla insos­te­ni­ble per al mes de pre­cam­pa­nya i cam­pa­nya que queda. La capa­ci­tat dialèctica de Laporta és inqüesti­o­na­ble, però haurà de bus­car més argu­ments dife­ren­ci­als per acon­se­guir el seu objec­tiu. Una incògnita que haurà de resol­dre és la com­petència de l'equip que l'acom­pa­nyi. Ahir no el va voler pre­sen­tar, segu­ra­ment perquè encara no ho té lli­gat del tot. Ell sap que l'èxit de la seva pre­sidència es va basar en el seu lide­ratge, però en bona mesura en la gran capa­ci­tat dels direc­tius que es van encar­re­gar de la gestió (Rosell, Sori­ano, Ingla, Bar­to­meu, Faus, etc.). D'aquests, però, ja no en que­den des del 2008. Només dels que el van acom­pa­nyar fins al 2010, però no, per exem­ple, Xavier Sala i Martín, l'últim home fort. Veu­rem qui­nes notícies aporta en aquest aspecte durant la cam­pa­nya.

El ter­cer en discòrdia seria Agustí Bene­dito. Però, de moment, més pel seu resul­tat del 2010 que per la defi­nició del seu pro­jecte. Diu que durant els últims cinc anys ha par­lat amb uns set mil culers i que per això té una opinió més rica de l'opinió dels socis. Per això sobta que s'oposi a qüesti­ons vota­des majo­ritària­ment pels socis com l'Espai Barça. O que flir­tegi amb Monchi com a secre­tari tècnic. O espera molt des­gast entre Laporta i Bar­to­meu o haurà de con­cre­tar i afi­nar més en les seves pro­pos­tes.

Jordi Majó ja ha jugat la seva carta prin­ci­pal: Lau­drup com a secre­tari tècnic. El seu objec­tiu, de moment, és pas­sar el tall de les fir­mes. Si ho acon­se­gueix, la seva veu asse­nyada i cons­truc­tiva, si més no, valdrà la pena que sigui escol­tada.

Toni Freixa diu, en el seu eslògan, que sap a què juga. I no li falta conei­xe­ment del club per dins. Però li farà falta jugar molt bé per fer-se un lloc en la cam­pa­nya i tenir aspi­ra­ci­ons de veri­tat.

I Jordi Farré és l'alter­na­tiva més nova. Però no és un can­di­dat impro­vi­sat. Fins ara ha pre­sen­tat bones idees que segu­ra­ment no el duran a gua­nyar, però que val la pena que siguin tin­gu­des en compte sigui quin sigui el gua­nya­dor en aquesta cursa apas­si­o­nant que ja ha començat.