Tan difícil ho va tenir el Barça per poder guanyar a Roma com els culers per poder veure el partit per televisió. La primera dificultat és comprensible: això és la Champions i (quasi) ningú regala res. La segona només s'entén en un lloc com Espanya. Ens podríem estendre molt sobre aquest tema, perquè se'n pot fer una novel·la de crims i revenges, però resumidament direm que és incomprensible que qui té els drets de la lliga de campions a l'Estat espanyol només els tingui venuts per a poc més d'un milió de clients. Incomprensible des de la lògica i la magnitud de l'espectacle que és la Champions i, sobretot, insostenible econòmicament. Perquè, fins ara, s'han pagat molts diners més dels que s'han recaptat per aquests drets. Les guerres que tenen entre venedors i possibles compradors ara deixem-les de banda. Però una situació com aquesta no es pot donar a gaires més llocs que a Espanya.

El partit va valer la pena veure'l. No va ser espectacular, però sí disputat i de bon nivell tàctic. El Barça l'hauria pogut guanyar si hagués estat decisiu, però va arribar un moment que va preferir no perdre'l, tot i que just al final podia haver tingut la recompensa que mereixia.

Els dos equips van jugar al que saben fer. El Barça va tenir la pilota i se la va passar. I el Roma va esperar ben abrigat a darrere i va fiar la seva sort als contraatacs de llarga distància. La idea de Rudi Garcia es pot matisar com es vulgui, però va ser un clàssic catenaccio italià de tota la vida. Pocs equips com el Barça condicionen tant el joc del rival. L'equip romà va esperar el Barça molt enrere. Dit d'una altra manera, el va deixar combinar amb força llibertat fins als últims vint-i-cinc metres de camp, on l'esperava amb dues línies de contenció, una de cinc jugadors i una altra de quatre. Dzeko quedava despenjat, però la fletxa era Salah, que es va exhibir com a velocista en dos contraatacs entre el minut 5 i el 7. També va intentar una cursa victoriosa Dzeko. Cap no va acabar bé, perquè la defensa blaugrana es va replegar bé i perquè els contraatacs venien de tan lluny que els romans arribaven ofegats a l'àrea de Ter Stegen. Aquests eren els únics senyals de vida dels romans en atac. Quan es tractava de construir jugades, eren un equip insubstancial. Ni té gaires jugadors per fer-ho ni –la veritat sigui dita– tenien gaire predisposició per fer-ho. Preferien les aventures atlètiques.

La majoria de les coses, però, passaven a l'altra banda de camp. L'equip de Luis Enrique es va plantar a l'Olímpic de Roma com el campió vigent que és i com el campió que va ser en aquest mateix escenari. Amb aplom, seguretat i les idees clares. El que no era tan diàfan eren els espais per fer mal al Roma, perquè havia plantat un mur molt espès. El Barça podia combinar, però una altra cosa era penetrar a l'àrea. No va tenir ocasions gaire clares, però sí que va crear sensació de perill. La finalitat del joc de passades era descol·locar la defensa romana fent-la bascular d'una banda a l'altra. La primera vegada que ho va aconseguir va arribar el gol. Rakitic va poder penetrar tot sol per la banda dreta i va posar la pilota al segon pal perquè Suárez marqués a plaer. El Barça tenia el partit on volia i la feina era per als locals. Ni construint joc ni en contraatacs llunyans era capaç de sortir-se'n. Però va trobar una fórmula. No, una fórmula no. Un recurs. Un xut de lluny per sobre de Ter Stegen, una sort que no és nova des que San José el va sorprendre lluny de la porteria a San Mamés. Més que una genialitat, l'aprofitament d'un punt dèbil de la porteria del Barça, del sistema de joc.

El partit era del Barça, amb un índex de possessió escandalós, però el resultat estava equilibrat. Els gols a vegades donen la raó a fórmules oposades. És futbol, solem dir. La resta del partit quedava a disposició de qui busqués tenir la raó final.

El Barça la va buscar a la segona part. S'havia ressentit del gol de Florenzi, però va recuperar la determinació. Quan la podia convertir en un nou avantatge, va acusar el cop de perdre Rafinha per lesió. El partit es va aigualir. El Roma no sabia què fer amb la pilota i el Barça la tenia sense prou tensió. I l'ímpetu dels romans i la serenitat blaugrana es van contrarestar. La discussió va quedar com havia quedat després de l'empat a un.

Va quedar clar que el Barça és més bon equip que el Roma, però a la Champions tot és més difícil. O ho sembla.