ANÀLISI
La intel·ligència de Neymar
Ara que ja ningú nega la seva qualitat excepcional com a jugador, algun dia s'haurà d'agrair a Neymar Júnior també la seva intel·ligència emocional, aquest factor que pretén explicar l'habilitat natural que algunes persones tenen de moure's per les vicissituds de la vida. Una qualitat que, més enllà de les futbolístiques, l'ha dut on ja és ara. La que va demostrar quan es va proposar jugar al mateix equip que Messi, Iniesta i Xavi que va derrotar el Santos en la final del mundial de clubs del 2011. “El Barça té jugadors fantàstics i han estat superiors. Avui hem après a jugar a futbol”, va reconèixer aquell dia. “S'ha de començar perdent per acabar guanyant”, també va dir. Efectivament, aquell dia va perdre, però es va començar a guanyar un lloc com a futur jugador blaugrana. La complicitat que es va evidenciar aquell dia i declaracions posteriors que va fer van comportar també un pas decisiu: el blocatge que va executar el Barça per evitar que fitxés per qualsevol altre club, abans de tancar l'operació el maig del 2013. El Barça va activar el seu fitxatge un any abans del que s'havia pactat, per la senzilla raó que era el jugador jove més buscat del mercat.
Se'l va endur el Barça, perquè tant el club com el jugador era el que volien. Una altra qüestió són les complicacions judicials derivades d'aquesta operació. Però en aquesta situació ell també ha evidenciat la seva fortalesa mental. Amb aquest soroll de fons i havent ingressat a l'equip que té l'influx d'un número u com és Messi, no era fàcil continuar creixent com a jugador per acabar sent una estrella de primera magnitud. En aquest camí, no poca gent va dubtar d'ell. Va fer fortuna el sobrenom que condensava aquests dubtes: “el nou Robinho”, per definir un jugador que havia aixecat moltes expectatives que no es van fer realitat, pura escuma sense substància. Dir-li “el nou Robinho” i coses semblants era fàcil en l'època del Tata Martino. Sobretot si el que només s'havia s'observat d'ell eren les crestes i altres pentinats o els balls al vestidor del Santos o en qualsevol xou de la televisió brasilera. Si s'hagués observat com jugava a futbol, també era fàcil adonar-se que era un jugador especial i que tenia qualitats per arribar a convertir-se en un referent mundial, amb el permís de Messi, és clar. Només calia voler-ho fer i veure uns quants partits sencers, més enllà dels highlights de Youtube. La seva qualitat tècnica, la seva valentia amb la pilota als peus, el seu atreviment a provar tota mena de jugades, la seva assumpció de responsabilitats en l'equip (i en la selecció brasilera) tot i la seva joventut. I la seva ambició futbolística, combinada amb una inusual intel·ligència i habilitat amb el paper d'icona publicitària i mediàtica, sempre a partir del seu caràcter enjogassat. Rere el noi somrient sempre hi ha hagut un professional amb les idees molt
clares.
Després va haver de superar la pressió de declaracions com ara les d'un mite com Johan Cruyff, quan va dir que era difícil que en un club com el Barça poguessin conviure “dos galls al mateix galliner”. No només hi va conviure i va fer quedar malament el mite, sinó que va adaptar el seu joc i el seu paper en un equip governat al camp per Messi, Xavi i Iniesta i fora del camp per un tipus tan radicalment diferent d'ell com és Puyol. Se'n va sortir, l'equip se'n va beneficiar i ell va continuar creixent com a estrella. No només això, sinó que en el “més difícil encara” que suposava encaixar el joc, els gols i l'ego de tres estrelles com són Messi, Suárez i ell, el gran guanyador va ser el Barça, en una demostració d'intel·ligència de tots tres.
Per les exigències del guió de la temporada, amb Messi de baixa per lesió i la manca de relleus, ara s'ha pogut veure amb tota la claredat possible el gran futbolista que és. Ja és reconegut de manera unànime. Ningú recorda “el nou Robinho”. Era molt més, futbolísticament i professionalment. És el que ara fins i tot veuen els que, no fa tant, no veien més enllà de la cresta.