LA CONTRACRÒNICA
I dels 500, quants de dolents?
Els culers van anar en massa al Camp Nou disposats a la celebració. Primer l'equip va lluir metalls preciosos, els de les cinc copes conquerides aquest 2015, i els va oferir a la seva gent. Després s'esperava la celebració dels 500 partits de Messi, inclosa en el partit. I de propina, s'esperava el rècord de gols en una temporada. Estava tot inclòs en l'entrada, tot i les rotacions que Luis Enrique va introduir a l'equip, sobretot en defensa. Vermaelen i Mathieu van permetre a Piqué i Alba descansar. I Sergi Roberto va ocupar el lloc d'Iniesta perquè també s'ho ha guanyat. Pintava una nit de luxe.
A vegades passa, però, que el convidat no vol fer simplement de convidat. El Barça volia festa però el Betis va voler un partit lleig. I hi va posar molt d'afany. Quasi en la primera jugada del partit, Neymar se les va tenir amb Cejudo perquè el jugador del Betis va deixar anar el peu de manera lletja. La primera reacció del brasiler va ser apropar-se-li més del compte quan l'àrbitre no el veia. L'àrbitre, Vicandi Garrido, es va mostrar tal com és: no veu el que ha de veure i, per tant, no ho castiga, i veu coses que no han passat i, per tant, s'equivoca castigant-les. Un àrbitre dolent. Semblava que el joc preciosista guanyaria la partida al joc subterrani quan Neymar va decidir deixar en evidència els seus marcadors fent màgia amb la pilota i, de passada, començar a crear perill prop de la porteria d'Adán. Va ser un miratge.
L'equip de Pepe Mel va continuar practicant el joc físic, per dir-ho eufemísticament. Per això va presentar l'alineació que va presentar i va fer el plantejament que va fer. En aquest aspecte sí que se'n va sortir. El partit va ser lleig. Va abusar tant del contacte que se li van lesionar els dos centrals titulars. En el seu plantejament també s'incloïa no passar-se gaire la pilota. Si la recuperaven, la llançaven llarga amunt. Una proposta condemnada al fracàs. I encara més quan l'únic futbolista de seda, el jove Ceballos, va perdre la millor ocasió després de robar una pilota a Alves per una frivolitat del brasiler.
El partit era lleig, massa dur per part dels bètics, i l'àrbitre no sabia passar l'escombra. Messi no es trobava còmode. Semblava que era pel plantejament del Betis. Jugant molta estona pel mig i amb Suárez a la dreta, entrava poc en joc, i no trobava cap jugada clara enmig de les mil cames dels andalusos. Però era per les botes. Se les va canviar i va començar a carburar. Les va estrenar llançant una falta que va fregar el pal. El Barça no havia tingut cap ocasió clara, però el gol es començava a flairar. En la següent ocasió de Messi, se li va avançar el porter, que va rebutjar amb els punys i, de passada, va envestir-lo. L'àrbitre, sorprenentment, va xiular penal. El va llançar Neymar perquè Messi encara estava grogui. Va fer oposicions a no tirar-ne gaires més. Va acabar en gol en pròpia porta de Westermann, amb falta de Rakitic.
El partit era lleig i encara va venir l'àrbitre a contaminar-lo. En aquell punt ja era impossible embellir el partit en conjunt. Però no fer jugades belles. I menys amb Messi al camp i amb botes noves. Una combinació preciosa de teva-meva amb Neymar va acabar amb el segon gol. Era difícil que al Barça se li compliqués el partit, perquè el Betis, a diferència del València i el Dépor, no tenia cap pla B (de jugar bé). En conseqüència, el pla A del Barça va ser apropiar-se el rècord de gols en un any que tenia el Madrid d'Ancelotti. Li feia falta marcar almenys el tercer. Se'n va encarregar l'especialista: Suárez, que ja n'ha fet 26, perquè també va fer el quart.
Amb el partit sentenciat i arxivat fora del disc dur, va ser un bon moment per reflexionar sobre els cinc-cents partits que Messi ha jugat ja amb el Barça. D'alegrar-se d'haver estat contemporani seu i de recordar els que no l'han pogut veure. De pensar en els partits que encara han de venir, sobretot perquè quan es repassen els cinc-cents que ha jugat hi ha una pregunta que esparvera: d'aquests cinc-cents, en quants ha jugat malament? Un? Cinc? Dotze? La resposta correcta és d'una magnitud tan ínfimament descomunal que ens indica que és un jugador com no n'hem vist cap altre. Sí, el millor de la història.