I dels 500, quants de dolents?

Els culers van anar en massa al Camp Nou dis­po­sats a la cele­bració. Pri­mer l'equip va lluir metalls pre­ci­o­sos, els de les cinc copes con­que­ri­des aquest 2015, i els va ofe­rir a la seva gent. Després s'espe­rava la cele­bració dels 500 par­tits de Messi, inclosa en el par­tit. I de pro­pina, s'espe­rava el rècord de gols en una tem­po­rada. Estava tot inclòs en l'entrada, tot i les rota­ci­ons que Luis Enri­que va intro­duir a l'equip, sobre­tot en defensa. Ver­ma­e­len i Mat­hieu van per­me­tre a Piqué i Alba des­can­sar. I Sergi Roberto va ocu­par el lloc d'Ini­esta perquè també s'ho ha gua­nyat. Pin­tava una nit de luxe.

A vega­des passa, però, que el con­vi­dat no vol fer sim­ple­ment de con­vi­dat. El Barça volia festa però el Betis va voler un par­tit lleig. I hi va posar molt d'afany. Quasi en la pri­mera jugada del par­tit, Ney­mar se les va tenir amb Cejudo perquè el juga­dor del Betis va dei­xar anar el peu de manera lletja. La pri­mera reacció del bra­si­ler va ser apro­par-se-li més del compte quan l'àrbi­tre no el veia. L'àrbi­tre, Vicandi Gar­rido, es va mos­trar tal com és: no veu el que ha de veure i, per tant, no ho cas­tiga, i veu coses que no han pas­sat i, per tant, s'equi­voca cas­ti­gant-les. Un àrbi­tre dolent. Sem­blava que el joc pre­ci­o­sista gua­nya­ria la par­tida al joc sub­ter­rani quan Ney­mar va deci­dir dei­xar en evidència els seus mar­ca­dors fent màgia amb la pilota i, de pas­sada, començar a crear perill prop de la por­te­ria d'Adán. Va ser un miratge.

L'equip de Pepe Mel va con­ti­nuar prac­ti­cant el joc físic, per dir-ho eufemísti­ca­ment. Per això va pre­sen­tar l'ali­ne­ació que va pre­sen­tar i va fer el plan­te­ja­ment que va fer. En aquest aspecte sí que se'n va sor­tir. El par­tit va ser lleig. Va abu­sar tant del con­tacte que se li van lesi­o­nar els dos cen­trals titu­lars. En el seu plan­te­ja­ment també s'incloïa no pas­sar-se gaire la pilota. Si la recu­pe­ra­ven, la llançaven llarga amunt. Una pro­posta con­dem­nada al fracàs. I encara més quan l'únic fut­bo­lista de seda, el jove Ceba­llos, va per­dre la millor ocasió després de robar una pilota a Alves per una fri­vo­li­tat del bra­si­ler.

El par­tit era lleig, massa dur per part dels bètics, i l'àrbi­tre no sabia pas­sar l'escom­bra. Messi no es tro­bava còmode. Sem­blava que era pel plan­te­ja­ment del Betis. Jugant molta estona pel mig i amb Suárez a la dreta, entrava poc en joc, i no tro­bava cap jugada clara enmig de les mil cames dels anda­lu­sos. Però era per les botes. Se les va can­viar i va començar a car­bu­rar. Les va estre­nar llançant una falta que va fre­gar el pal. El Barça no havia tin­gut cap ocasió clara, però el gol es començava a flai­rar. En la següent ocasió de Messi, se li va avançar el por­ter, que va rebut­jar amb els punys i, de pas­sada, va enves­tir-lo. L'àrbi­tre, sor­pre­nent­ment, va xiu­lar penal. El va llançar Ney­mar perquè Messi encara estava gro­gui. Va fer opo­si­ci­ons a no tirar-ne gai­res més. Va aca­bar en gol en pròpia porta de Wes­ter­mann, amb falta de Raki­tic.

El par­tit era lleig i encara va venir l'àrbi­tre a con­ta­mi­nar-lo. En aquell punt ja era impos­si­ble embe­llir el par­tit en con­junt. Però no fer juga­des belles. I menys amb Messi al camp i amb botes noves. Una com­bi­nació pre­ci­osa de teva-meva amb Ney­mar va aca­bar amb el segon gol. Era difícil que al Barça se li com­pliqués el par­tit, perquè el Betis, a diferència del València i el Dépor, no tenia cap pla B (de jugar bé). En con­seqüència, el pla A del Barça va ser apro­piar-se el rècord de gols en un any que tenia el Madrid d'Ance­lotti. Li feia falta mar­car almenys el ter­cer. Se'n va encar­re­gar l'espe­ci­a­lista: Suárez, que ja n'ha fet 26, perquè també va fer el quart.

Amb el par­tit sen­ten­ciat i arxi­vat fora del disc dur, va ser un bon moment per refle­xi­o­nar sobre els cinc-cents par­tits que Messi ha jugat ja amb el Barça. D'ale­grar-se d'haver estat con­tem­po­rani seu i de recor­dar els que no l'han pogut veure. De pen­sar en els par­tits que encara han de venir, sobre­tot perquè quan es repas­sen els cinc-cents que ha jugat hi ha una pre­gunta que espar­vera: d'aquests cinc-cents, en quants ha jugat mala­ment? Un? Cinc? Dotze? La res­posta cor­recta és d'una mag­ni­tud tan ínfi­ma­ment des­co­mu­nal que ens indica que és un juga­dor com no n'hem vist cap altre. Sí, el millor de la història.