opinió
L'obrellaunes
Fa més de mig segle, el febrer del 1960, el Barcelona eliminava el poderós Wolverhampton Wanderers de la copa d'Europa després de dues exhibicions inoblidables. 4-0 a l'estadi i 2-5 a Anglaterra, en un matx que les velles generacions culers recordaven joioses, com si l'haguessin vist en directe. Per YouTube encara corre un resum del recital. Quatre gols de Kocsis i una filigrana típica d'Eulogio Martínez van provocar que els wolves fessin un passadís d'honor als blaugrana un cop acabada la tornada, amb el públic local dempeus agraint el recital malgrat la contundent derrota. L'entranyable Kokito, aquell davanter paraguaià marcat pel sobrepès, va deixar bocabadats els inventors de futbol amb la seva jugada distintiva, anomenada l'obrellaunes, que reservava per a les grans ocasions. Consistia a aturar-se, en paral·lel al marcador, sense atacar-lo de cara. Quan notava que el defensa es relaxava, Eulogio movia la pilota per sobre d'ell, fent-li un barret, mentre arrencava a córrer fintant-lo. Cada cop que s'inventava el moviment, qualsevol aficionat amb paladar, allà on ho practiqués, sentia que el detall li justificava el preu de l'entrada, perquè allò era espectacle en estat pur. Espectacle, l'anhel sense exigències que esperes en professionals del màxim nivell.
El Barça d'aquests anys de glòria ens ha donat de tot menys l'obrellaunes. Encara no l'hem vist com a homenatge a l'inventor del truc. Hem gaudit amb recreacions de l'estil Panenka, amb arrencades inversemblants de Leo Messi, amb eslàloms prodigiosos, amb espaldinhes de Ronaldinho, lambrettas de Neymar, sotanes de tota mena, elàstiques, cues de vaca, trepitjades, picades, assistències sense mirar i l'etcètera d'aquest immens repertori que justifica la passió pel futbol. En especial, la d'arrel blaugrana, sempre emparada per la dèria estètica, per gaudir d'allò que sembla vedat a la immensa majoria de practicants. La contemplació de l'art –menor, si voleu–, la síndrome de Stendhal traspassada al futbol. En el sensacional, inacabable menú contemporani ens falta encara l'obrellaunes d'Eulogio, sense reclamacions, només per desig de gaudi. Posats a somiar, qui sap si algun dia Claudio Bravo s'atrevirà a realitzar un escorpí com el de René Higuita a Wembley o si Ter Stegen emularà El Diví amb una zamorana en homenatge a un dels primers porters universals, una sort del futbol ja tan extingida com els dinosaures que els pares ens mostraven de petits amb un somriure als llavis. Per detalls així, estimaven el joc de la pilota, volien inocular-nos l'afició. Si el futbol és el retorn a la infantesa feliç sense maldecaps, si el busquem constantment per viure instants de plenitud, seguim reclamant assistències, tisores, xilenes i mil variants d'excel·lència sense caure en paranys interposats per tercers.
El trident resultava una aposta d'alt risc que ha sortit afortunada, com si el barcelonisme hagués descobert la formula de la Coca-Cola i en fos el propietari dels drets, com si als assistents a l'estadi els caigués damunt una poma i descobrissin per casualitat la llei de la gravetat, a la Newton. Als catalans, prou ho sabem, ens perd la bellesa, així anem des d'aquell punt de partida marcat per San Lorenzo de Almagro en la històrica gira del 47. No en tenim prou amb la victòria. Exigim gràcia, encant i traça, i diumenge, en noranta minuts contra un senyor rival que va jugar un munt, vam assistir a mil i un detalls d'aquells que molts aficionats d'altres colors no poden col·leccionar ni aplegant deu anys de la seva vida. Ara un tackle elegant en la recuperació de la pilota d'Iniesta, ara una cullera assistencial de Messi, després el canvi de joc d'un davanter killer o la suau elevació del migcampista suplent. Ah, i el penal. El penal, en majúscula, que ha fet ja la volta al món per engrandir la llegenda i l'admiració per aquest equip únic. Prima l'interès col·lectiu per sobre de l'egoisme personal en aquesta peculiar filharmònica: Messi ens va tornar a demostrar que el desig de crear noves obres inesborrables està al davant del seu gol 300 en la lliga. A ell, ens ho diu i poc el creiem, li interessa força més el total, el nou títol del Barça, abans que el lluïment propi.
Sempre hi haurà interessats a aigualir el vi, els fariseus, els hipòcrites que jutgen segons la procedència. Ahir mateix, els apologetes del Madrid recordaven el gol del minut llarg marcat per Marsal a l'Athletic fa una pila d'anys, el sisè que tancava una golejada d'escàndol. Aleshores, no parlaven de falta de respecte. Com tampoc ho van al·legar mai amb els esperons de Di Stéfano i les passades de tacó que prodigava el crac argentí. Les manques de respecte convertit en retorçat eufemisme, com confondre la intensitat amb la inacceptable duresa, només apareixen quan és el rival qui les perpetra i a tu, de pura enveja, se t'emporten els dimonis. Que continuïn negant allò que tant els dol. No perdrem ni un segon a picar el seu ham. Només esperarem que Neymar assagi algun dia l'obrellaunes en homenatge al gran Eulogio Martínez. Francament, amb aquest Barça deu ser de les poques coses que ens queden per veure. Malgrat que no acabin mai de sorprendre'ns. I de fer-nos gaudir d'instants pletòrics, que es del que es tracta en futbol quan no et mouen passions baixes i reprovables. Que diguin missa. Nosaltres ens quedem amb el penal de Messi. Per bonic, perquè ens va fer feliços.