Comunicació
Ràdio
Un tomb de 40 anys
Joaquim Maria Puyal reviu els millors moments de les transmissions de futbol en català en un acte al CosmoCaixa que TV3 emetrà avui en hora punta
Va aconseguir crear escola entre els locutors esportius en la manera de narrar i va contribuir a la normalització de la llengua
Va ser un Barça-Las Palmas que es va sentir per Ràdio Barcelona
Un “gooool” en català. Quatre en total són els que va cantar Joaquim Maria Puyal el 5 de setembre de 1976 al Camp Nou, en un Barça-Las Palmas que van guanyar els blaugrana per 4a 0. Puyal va fer la primera locució en català d'un partit de futbol després del franquisme. L'efemèride es va commemorar ahir en un acte al CosmoCaixa, retransmès per Catalunya Ràdio i que TV3 oferirà aquesta nit a les 22 h. Els records formaran part d'aquest especial, d'una hora i mitja de durada, en el qual Puyal reviurà els millors moments de les transmissions de futbol en català i farà memòria del seu inici amb Manolo Terán, el director de Ràdio Barcelona que les va impulsar. També l'acompanyaran periodistes, jugadors i personalitats del Barça actuals i històrics.
“Estava molt nerviós”, explicava Puyal aquesta setmana a Jordi Basté a RAC1 sobre aquella primera transmissió en català de fa 40 anys. El comunicador, que va narrar per primer cop un partit de futbol per la ràdio el 1968, destacava que el que el “pressionava molt” era “que no fos capaç de tenir un discurs homologable en català” com a conseqüència d'haver “interioritzat el castellà i les seves estructures” en la narració radiofònica. Temia “que es notés molt la influència del castellà” i que no sorgissin expressions genuïnes en català. Puyal ha explicat sovint la dificultat que li va suposar adaptar al català el llenguatge futbolístic: va pouar de diaris esportius i enregistraments de la República i va consultar amb experts. Però lluny de quedar-se en un llenguatge arcaic, va saber actualitzar la llengua al ritme del carrer. Entre molts dels guardons que ha rebut, el 2004 se li va concedir el Premi Nacional de Radiodifusió precisament per haver contribuït a fer del català la llengua vehicular de molts dels oients dels programes esportius del país. Les seves locucions són un referent i Puyal ha donat a l'imaginari col·lectiu algunes frases memorables com ara “Urruti, t'estimo!”. El 1985 va començar a fer les retransmissions de futbol per Catalunya Ràdio, La transmissió d'en Puyal , coneguda com La TdP.
Els ‘fills' de Puyal
Puyal ha creat escola entre els locutors esportius. Bernat Soler, que s'encarrega de les transmissions de TV3, destaca que tots en són hereus, fills de Puyal. I defineix el caràcter pioner amb la metàfora d'una cadira: “Puyal inventa la cadira amb les quatre potes, el seient i el respatller. Els que hem vingut al darrere l'hem entapissada, l'hem feta de metall o de plàstic i de colors, però en el fons continua sent una cadira.” Soler remarca que l'estil de narració en català, “és a dir, l'estil Puyal, tingui un to més reposat i reflexiu que l'escola de narradors hispanoamericans, grans especialistes en la cridòria dramàtica”. A banda del vocabulari propi de Puyal, amb mots com orsai, hems, servei de quic... Bernat Soler destaca que la gran aportació de Puyal és “la preocupació per la llengua, tenir-ne cura”.
Joan Maria Pou, que retransmet els partits del Barça per RAC1, també ha tingut Puyal “com a primer referent”, i afegeix que allò fonamental de Puyal és que “va ser un pioner que va excel·lir des del primer moment: va posar un determinat llistó”. Pou recalca també “la marca” de narrar en català, que “beu molt del mestratge de Puyal” i és el to, el ritme i el volum de la narració.“En funció de com fem servir aquestes tres eines també estem explicant en quin moment del partit estem: si està igualat o no, si la pilota està a prop de les porteries... És una de les claus de la narració en català.”
Pel locutor de la Cadena SER, Lluís Flaquer, que des del 2005 fins a l'estiu del 2010 es va encarregar de les retransmissions del Barça en català, “la influència de Puyal és absoluta”: “Primer em va ajudar a veure la bellesa de la vocació i, després, a estimar la llengua, ser rigorós i la millor manera de descriure el futbol, el ritme.” Flaquer el defineix com a “pal de paller”.
Tant Bernat Soler com Lluís Flaquer i Joan Maria Pou coincideixen en el tracte d'estima que Puyal manté amb tots els locutors que segueixen el Barça. A tall de vivència personal, Lluís Flaquer recorda la final de la Champions a París; Pou, una conversa “sobre la ràdio, el país i la llengua” en un viatge de Brussel·les a Bruges per cobrir un partit, i Bernat Soler, que considera Puyal no un mestre, “sinó un ídol”, li agradaria retorna-li l'afecte amb un bon homenatge en format televisiu.