Sense tensió

No hauria costat gens –bé, rectifico, hauria costat tensió competitiva– passar per sobre del rival durant 20 minuts. Primer, per respectar-lo –és aquesta la manera– però sobretot per fer-li veure que aviat hauria de treure la bandera blanca. Res d'això. Defensant amb la vista es va passar de l'intercanvi de bàsquets (20-17, 8') a un festival de triples visitant i un 0-15 dolorós (20-32), no per la diferència, sinó per haver permès que el CREF s'ho cregués.

El parcial el va trencar Rosó, justament amb un triple. I la persistència en la defensa zonal incomoda, però no s'hi val a escudar-s'hi –què es podia esperar, si no, d'un equip que quan feia un canvi sempre se sabia qui havia de sortir– perquè fallar les safates més fàcils de la vida o fer tirs que passen a pams de l'anella no té res a veure amb la individual o la zona. Ni amb perdre el rebot –sí, l'Uni perdent el rebot– de manera lamentable (11 a 20) havent-ne cedit 7 d'ofensius. Ni amb la plaga d'amigdalitis que havia tingut l'equip perquè –tot i influir–, descomptant les malaltes, encara eren més que el CREF.

Un punt més de defensa

No es tracta de buscar excuses –la primera meitat de l'Uni no n'admet cap ni una–, però la realitat d'una competició abandonada per la FEB i que té clubs tan precaris com el CREF planarà sempre sobre el partit d'ahir.

No cal parlar més de bàsquet en un partit que a la mitja part semblava obert (45-49) perquè no era ben bé així. Tothom sabia que, per qualitat, per una mica d'amor propi o per simple efecte del desgast en el CREF, el triomf seria gironí.

Anant a buscar el rival a camp contrari, posant les mans, recuperant pilotes i passant-se-la millor en atac (15 assistències en la segona meitat) l'Uni va desgastar el CREF. Es va avançar per primer cop a 4:45 de l'últim descans (55-53) i tothom va saber que, tot i l'inconformisme del CREF i els rebots d'Imovbioh, el plom ja anava a les cames de les madrilenyes, que, malgrat tot, van aconseguir deixar clar que estan de part del tècnic Pepe Vázquez per sobre de tot.

Spanou va fallar un triple a 23 segons del final. Sort, perquè així va evitar que el partit d'ahir s'hagués de recordar com el del rècord d'anotació de la història de l'equip.