Dues velocitats

Com era previsible, l'equip verd va sortir al parquet a menjar-se el món. La seva energia i voracitat, no només al darrere, sinó a l'hora de buscar el rebot ofensiu, van atropellar el rival, excessivament tou. Ja fos per fora o per dins –magnífica feina d'Okouo donant relleus de qualitat i minimitzant la baixa per lesió de Musli–, l'Unicaja dominava la situació i va obligar Pedro Martínez a aturar el partit (21-11, 8').

L'entrada d'Oriola i de la resta de la segona unitat van donar un plus al València, que, per fi, semblava que podia donar resposta a l'activitat local. Fins i tot, oferia rèplica quan intentaven estirar el resultat a cop de triple. Però, els taronja no podien amagar la seva incomoditat, i la prova més eloqüent era la impossibilitat de tancar el rebot al seu cèrcol. Tant Brooks com Omic –a la mitja part sumaven entre tots dos 7 rebots d'atac– no només dominaven a la pintura, sinó que en treien rèdits d'una manera contínua. I els locals van arribar al descans amb un +9 (43-34), gràcies a un triple des de la cantonada després d'una bona circulació de pilota.

Sense resposta

El València va posar en guàrdia tothom al Carpena, amb una posada en escena en el tercer parcial molt diferent del que s'havia vist abans. I, en un obrir i tancar d'ulls, es va situar amb 43-40 (22') i pilota per encara acostar-se més. Però San Emeterio va badar, Alberto Díaz li va robar la cartera i va anotar una cistella fàcil, al contraatac. Van ser només dos punts, però van ser una reactivació per als malaguenys. Més enllà del to al darrere, va trobar en el canell de Jamar Smith la individualitat per propulsar-se –11 punts en el tercer quart– i el partit es va esquerdar (62-46, 28'). El València va arriscar en el darrer quart apujant moltíssim la línia de pressió, però els locals no es van deixar sorprendre. No van afluixar i, ben comandats al timó per Alberto Díaz, van gestionar la diferència fins al final. Dimecres, l'epíleg definitiu de l'Eurocopa d'enguany.