Moltíssim. Pensa que, entre una cosa i l’altra, he estat fora gairebé tres mesos. És molt de temps, gairebé mitja temporada. Tampoc va ajudar-me el tipus de lesió. Jo soc una jugadora a qui agrada penetrar i això obliga al contacte permanentment. Al principi, admeto que anava amb por per la possibilitat de recaure perquè als partits, quan es defensa, ningú té miraments. Però, després d’alguns partits i en no ressentir-me, tot s’acaba oblidant.

Teníem un bon equip i estic convençuda que amb potencial suficient per lluitar pel títol, però no hem tingut sort, sobretot amb les lesions. Dumerc va arribar tocada del turmell a la pretemporada i, durant l’any, moltes jugadores importants hem estat de baixa, i força temps. Només et dic que una jugadora va trencar-se el tendó d’Aquil·les, vam fitxar una substituta temporal i, en un entrenament, va trencar-se els lligaments encreuats.

Soc persona de paraula i quan firmo un contracte m’agrada complir-lo. Però és que al Landes m’han donat moltíssima confiança. En el primer partit després de la lesió ja vaig jugar 35 minuts. Més confiança que això, impossible. I potser sí que sento que no els l’he pogut tornar, aquesta confiança, bàsicament per la lesió. Tinc ganes de fer més per ells.

Que mai s’ha de perdre la humilitat. Té un físic i un talent increïble per visualitzar el joc i ho ha guanyat tot, però la seva ètica de treball diària és impressionant. Et fa veure que res arriba per atzar i que, si vols alguna cosa, has de pencar perquè ningú et regalarà mai res. Per a mi és un exemple a seguir, i un honor poder compartir equip amb ella. Podré dir als meus fills que he jugat amb Dumerc [riu].

Més que això. Pensa que tothom la coneix, i la paren al carrer o als aeroports per fer-se fotos amb ella. Al principi, em va xocar bastant, però el bàsquet femení també es viu més que a Espanya. Hi ha els pavellons plens [a Mont-de-Marsan, ciutat del Landes, tampoc hi ha equip masculí d’elit] i molts més seguidors. I Dumerc és un símbol; no cau malament a ningú. Tothom l’adora, a França.

Quan vaig marxar del Rivas, l’estiu del 2014, va ser perquè el club tenia problemes per pagar i havia renunciat a l’Eurolliga. La meva prioritat llavors era França o Itàlia, però va arribar el Galatasaray, que era el campió d’Europa, i era un tren que no podia deixar passar. Però el canvi va ser massa brusc, d’idioma i de cultura, i no va sortir bé. Així que, quan vaig optar per anar a Nantes [temporada 2015/16], vaig firmar per un any per comprovar si no em sentia còmoda a l’estranger o havia estat el cas puntual de Turquia. I a Nantes tot va anar molt bé en tots els sentits. Si no vaig renovar, va ser perquè no tenien assegurada la competició europea i el Landes, sí. I, per a mi, això és una prioritat.

Crec que sí. A mi m’agrada el joc físic, de contacte. Acabar un partit i estar fosa físicament, amb el cos ben masegat [riu]. A Turquia, també el nivell físic és alt per les nord-americanes que hi juguen, però aquí hi ha moltes jugadores de color fortes i amb gran capacitat de salt. I això t’anima a posar-te al seu nivell. És divertit.

Aquest estiu, he tingut la possibilitat de fer-ho perquè hi ha hagut contactes amb el meu agent des de Salamanca i Girona, potser més intensos que mai, però ara la meva prioritat era continuar a l’estranger. Soc jove i penso que si has decidit fer la ruta a fora és millor allargar-la una mica més perquè, quan tornis a casa, estaràs tan a gust que no et mouràs. Hi ha temps per tornar.

A Girona hi tinc la família i els amics, a més d’una casa a Vilablareix. Si penso en clau de futur, és fàcil pensar això. A més, el club fa les coses ben fetes i també juga a Europa, un requisit imprescindible per a mi. Però ja ho veurem perquè pots fer molts plans i després la vida et porta on et porta.

La meva prioritat és la selecció espanyola. La temporada passada vaig jugar a un nivell molt alt i m’esperava que em cridessin, però no va ser així. En l’actual, amb la lesió pel mig, no hi comptava i vaig moure’m per tornar a la WNBA. Ja ho tenia tot lligat, també el visat, per anar amb Los Angeles Sparks, les campiones, però hi va haver un problema de dates.

Amb el Landes vam haver de jugar una eliminatòria pel sisè lloc per assegurar la plaça a l’Eurocopa [la van perdre i hauran de jugar la prèvia] i això coincidia amb l’inici del training camp. Era rookie i no me’l podia perdre. Així que era una cosa o l’altra, i em vaig haver de quedar a França.