Verinós

En l’edició d’enguany s’ha optat per reduir el nombre d’equips –dels vint de fa dos anys, s’ha tornat als setze– si bé la principal modificació és la del format. El torneig durarà menys que mai (10 dies) i es podrà ser campió jugant únicament sis partits. Fa dos anys, Sèrbia en va haver de disputar deu abans d’alçar el títol. Es redueix la càrrega física i alhora es tensa la competició. Tot compta des del primer dia, i més tenint en compte que els primers de grup passen als quarts directament, eludint l’eliminatòria de vuitens. I això no és poca cosa.

Lògicament la fita d’Espanya és el primer lloc al grup A. En principi, se’l disputarà amb l’amfitrió, reforçat a la pintura amb Kia Vaughn i tot el públic a favor. Hongria i Ucraïna, rivals avui i demà, no haurien de generar maldecaps, si bé les últimes van derrotar Sèrbia a Belgrad en la classificació i poden resultar incòmodes per la tipologia de joc, diu el tècnic: “Fan molta zona i juguen físic, i no ens va gens bé.” L’equip manté nou peces de les que es van penjar la plata a Rio. Simplement ha fet matisos a la rotació –Conde i Sánchez per Quevedo i Pascua– i torna a comptar amb Sancho Lyttle, que es va perdre els Jocs per lesió. La pivot és cabdal per ajustar la defensa i injectar un plus físic a dins, bàsic contra les seleccions més qualificades.

Més enllà d’Espanya, el ventall de favorits és més ampli que mai. Hi figuren Sèrbia –campiona actual i bronze olímpic–, França, Turquia, Rússia, amb potencial creixent altre cop, o Montenegro, dirigida per Roberto Íñiguez.