CARLES VILA
RESPONSABLE de la subseu de Badalona dels Jocs Olímpics de Barcelona 92
“El Dream Team ho va desbordar tot”
Carles Vila, ara periodista de Catalunya Ràdio, va ser l’encarregat de la subseu de Badalona, on van aparèixer dotze superestrelles de l’NBA, una vivència que li va marcar els Jocs
Va poder formar part d’un esdeveniment irrepetible, amb l’afegit que, com a badaloní, viva a 100 metres del Palau Olímpic, on es va desenvolupar tot
Les zones mixtes, que ara són habituals en tots els esports, les vam inventar en els Jocs del 92 amb els nord-americans
En el primer partit del Dream Team, no van funcionar els controls que havíem preparat. Amb ells, sempre feies curt
No hi havia internet ni mòbils. Vam crear el canal intern Scifo, amb estadístiques i informació recopilada durant tres anys
Carles Vila va viure el somni de la seva vida: formar part d’uns Jocs Olímpics com a responsable de comunicació de la subseu de Badalona, a 100 metres d’on vivia. L’experiència va ser irrepetible; la vivència li ve al cap dia sí, dia també. Però, sobretot, el que el va marcar dels Jocs Olímpics va ser poder ser testimoni directe d’un fet irrepetible: el Dream Team.
Tan tranquil que estava a Televisió Espanyola i...
Estava molt bé, allà a Sant Cugat, a la delegació de TVE a Catalunya. De cap d’esports, hi havia Martí Perarnau, que va marxar a Ràdio Barcelona i després va fer el salt al comitè organitzador. Quan es va fer la nominació de Barcelona per als Jocs, va començar a trucar a gent, i em va dir si m’agradaria fer aquesta feina. Va ser a finals del 1989. Era tot nou. Jo tenia poc més de 20 anys i volia fer coses diferents. Quan vaig marxar, feia només un mes que havia signat el contracte indefinit a TVE.
Però era impossible refusar l’oferta, oi?
No hi podia dir que no: era estar en l’organització d’uns Jocs. Vaig anar a veure els mundials de bàsquet, de futbol, d’atletisme, de tennis, d’halterofília... I hi anaves com a organitzador d’uns Jocs. Podies anar per on volguessis sense límit, que és el somni de qualsevol periodista, i fer el que volguessis. I, a més, et feien la rosca. A halterofília, estava pendent de si expulsaven l’esport per casos de dopatge i, quan vam anar a Budapest a un mundial, em van venir a buscar en un cotxe oficial a la porta de l’avió sense passar controls de seguretat. Increïble. Vam estar tres anys abans fent una previsió del que ens podíem trobar quant als mitjans de comunicació en cada esport. En el bàsquet, era fàcil, perquè ja hi havia mundials, europeus i copes, i ja hi havia molt volum de periodistes. Però tenies l’afegit del Dream Team, que això generava molts dubtes, perquè ningú abans ho havia tingut.
Els Jocs duren pocs dies, però què vau fer durant els tres anys previs?
Hi havia diverses divisions: d’esports, d’infraestructures, de comunicacions... Tots treballàvem pels Jocs. Les instal·lacions s’anaven acabant i cada departament demanava l’espai que negociava. El de protocol, demanava espai per als VIP; el de comunicació, per als periodistes.... Era una negociació constant i, pel que havies anat veient en els esdeveniments que anaves a veure, sabies les necessitats que requeria la premsa.
Ens podria descriure com era la feina dels periodistes ara fa 25 anys al Palau Olímpic?
Hi havia una sala de premsa que era com quatre vegades la d’ara, hi havia zona d’entrevistes, la sala de treball, una zona per als fotògrafs on hi havia unes sales fosques per revelar les fotos... Ara tot això queda antiquat, però en aquell moment era increïble. Pensa que no hi havia internet, i a les taules la novetat és que hi havia màquines d’escriure elèctriques i també algunes connexions telefòniques. De portàtils, no n’hi havia, però s’havien de connectar els carregadors per a la gravadora, perquè no hi havia mòbils. Estem parlant del 1992, però és que no fa tant, i tecnològicament ha canviat tot. Increïble. Teníem monitors penjats a les parets per veure les competicions, però no hi havia cap pantalla de plasma.
A Barcelona 92, van innovar en algunes coses?
Vam crear un canal intern que es deia Scifo. Va venir un informàtic enginyer i es va plantejar fer un servei en xarxa perquè els periodistes consultessin biografies, resultats i les regles d’alguns esports, com si fos un Google amb tota la informació que s’havia anat recopilant en els anys previs. Això ara sembla una ximpleria, però és que no hi havia internet. Hi havia també un servei de reprografia espectacular. Amb els voluntaris, vam fer proves per marcar el temps que trigaven a arribar els papers a la premsa. I un dels invents de Barcelona 92 van ser les zones mixtes, que fins llavors no s’havien fet.
Sent de Badalona, devia ser com un somni fet realitat.
Sempre recordaré que molts anys abans, molts, vaig veure el primer projecte que hi va haver amb el Palau Olímpic, la Vila Olímpica de Montigalà i també el canal que es volia fer des del mar... Ho vaig veure per primer cop en la revista local Eco Badalonès, i 20 anys després es va fer. Per a Badalona, el trasllat de l’antic pavelló d’Ausiàs March al Palau Olímpic va ser un fet que va contribuir a la transformació del barri, i hem de recordar que va ser amb un equip guanyador com era en aquell moment la Penya guanyant lligues ACB i després la copa d’Europa.
A la seva ciutat, es va construir una vila olímpica per a periodistes que era com una ciutat.
Durant els Jocs Olímpics, hi havia dues viles de premsa: la de la Vall d’Hebron i la de Montigalà. Ja era una tradició en els Jocs anteriors que hi hagués un espai per a premsa, però no s’havia plantejat mai com una vila. Era una ciutat dins d’una ciutat, perquè hi havia tot tipus de serveis i botigues, perfectament comunicada amb les instal·lacions. Des de les sis del matí fins a les dues de la matinada, cada deu minuts tenies un autocar que anava a cada instal·lació.
El Dream Team li va dificultar molt la feina?
Va ser una sorpresa fantàstica. Tenies dotze superestrelles a la teva disposició i, quan acabaven els partits, es posaven absolutament tots a la zona mixta i anaven cridant ells els periodistes; res a veure amb algunes seleccions europees que no ho van fer. Recordo, però, que el primer dia que van sortir a jugar els controls de seguretat no van funcionar, perquè tothom s’estava fent fotografies. Tot el que havíem plantejat per a uns Jocs, d’acord amb el que era el bàsquet, era insuficient, tot i que teníem 650 llocs a la tribuna de premsa i 400 a la sala de treball.
I com vau gestionar el tema de les acreditacions?
Hi havia diversos tipus d’acreditació. N’hi havia unes per a subseus i unes altres per a esports. I hi havia un afegit: en alguns casos, a més de l’acreditació, necessitaves una invitació, cosa que després també s’ha fet en altres Jocs. A Badalona, quan hi havia jornada normal, sense el Dream Team, no hi havia cap problema. Però, quan jugaven els nord-americans, el dia abans fèiem un informe i passàvem a cada federació quants periodistes hi podien entrar, i se’ls donava la invitació. Això era molt dur, perquè havies de deixar fora molta gent. Els nord-americans arribaven a la zona de control i em trucaven per dir-me que havien arribat 300 periodistes acreditats però sense invitació i que no entenien per què no hi podien entrar. Llavors havies de negociar perquè anessin a la sala de treball i no a la pista, que era impossible.
Havia conviscut abans amb equips de l’NBA?
Sí. Quan treballava a Televisió Espanyola, havíem fet els Open McDonald’s. Era la primera vegada que venien equips de l’NBA, i es va fer a Madrid, a París i a Bonn. Però no tenia res a veure amb uns Jocs, i menys encara amb el Dream Team.
Espanya no va estar a l’altura i va quedar fora, eliminada per Angola. Com ho va viure?
El 1992, hi havia una selecció espanyola criticada i obsoleta. No es van posar d’acord amb els diners que havien de cobrar els jugadors... I això va afectar el seleccionador, Antonio Díaz Miguel, que feia coses molt estranyes per intentar acontentar els periodistes. Em cridava i em deia que l’entrenament només era obert per als periodistes espanyols, nord-americans i japonesos; per a la resta, no. Jo li deia que això no podia ser, que o era obert per a tothom o tancat per a tothom. Ell volia quedar bé amb els espanyols i els nord-americans sempre, perquè li queien bé, però acabava fent coses molt estranyes. Com aquesta, me’n va fer moltes. El que sí que és veritat és que era un espectacle a la sala de premsa, perquè parlava molts idiomes.
I quan els periodistes es posaven nerviosos, què feia?
A Seül ens van fer alguna recomanació, i una de les més divertides que vam aplicar era que, per molt que hi hagués un imprevist molt greu, mai s’havia de demostrar, sinó actuar amb calma. Si un llatinoamericà perdia els nervis, ells estaven tranquils. I una altra de divertida era que, si algun servei no funcionava, s’havia d’intentar tranquil·litzar la gent. I, com que feia molta calor, un parell de cops vam començar a repartir gelats. La veritat és que va funcionar, tot i que alguns se’n van adonar.
Ha tornat a uns Jocs?
Vaig estar a Seül, en els Jocs anteriors, com a periodista de Televisió Espanyola. I, després de Barcelona 92, ja no he estat en cap més. Només en els d’Albertville, que són d’hivern.
Quan va al Palau, què pensa?
En acabar els Jocs, quan tornava al Palau Olímpic i no podia fer el que volia, m’emprenyava. Durant molts anys, els pupitres de premsa van ser els mateixos dels Jocs.
Té la sensació d’haver viscut prou els Jocs?
Ho vaig aprofitar molt. Vaig dormir molt poc.
I en guarda algun record físic?
Durant molts anys, vaig guardar tots els partits dels Jocs en una cinta i els anava mirant de tant en tant, però ara ja no ho faig.
L’anècdota de l’última roda de premsa
La relació de Carles Vila amb el Dream Team va ser molt estreta. En cada partit, un dels jugadors de l’equip nord-americà anava amb el periodista català a la roda de premsa. Però l’anècdota i el seu millor record es va produir en el partit de la final: “Quan van acabar, vaig parlar amb el responsable de la selecció nord-americana i li vaig preguntar quin jugador aniria a la sala de premsa. Ell es va quedar pensant i va dir: «Que hi vagin tots!» Vaig al·lucinar amb la resposta, però així va ser: absolutament tots els jugadors, i també l’staff tècnic, van venir a fer l’última roda de premsa. Tinc aquesta foto en la memòria, i l’ he de recuperar, perquè aprofitant aquesta entrevista l’he buscat, però no l’he trobat. Sens dubte, em quedo amb aquesta imatge dels Jocs.” Vila explica la seva opinió sobre la superioritat del Dream Team: “Van venir de festa i eren tan bons que no es mataven gaire a treballar; s’ho van prendre clarament com si fos un entrenament i venien tan relaxats que Michael Jordan pràcticament cada dia anava a jugar a golf.” Vila també explica alguna interioritat que li van dir: “Durant els partits, tenien reptes, i el més gran va ser amb Kukoc. Havia firmat pels Bulls, però encara no havia debutat i, és clar, hi havia Pippen, que teòricament havia de compartir posició amb el croat a Chicago. I, durant la final, entre Pippen i Jordan, no li van deixar tocar la pilota; el van ofegar de manera increïble i li van fer perdre els nervis.” Una de les coses que li fan més gràcia és la relació que tenien amb la mascota, Cobi: “No els agradava gens, perquè venien del format de Walt Disney. I, quan veien algun Cobi de cartró, el giraven, sobretot John Stockton.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Enllaços relacionats
Publicat a
Notícies
Dissabte,23 novembre 2024