És el base més eclèctic que s’ha vist mai. El millor jugador alt en la seva posició que mai ha trepitjat una pista de bàsquet. Els registres d’Earvin Magic Johnson (1959), cinc cops campió de l’NBA amb Los Angeles Lakers, van ser infinits i van justificar en tota la seva magnitud l’apel·latiu referent a la seva màgia. El paradigma del showtime dels Lakers que va seduir el món era capaç de fer un coast to coast espurnejant malgrat els seus 2m06 i situar-se en el pal baix en la jugada posterior quan ensumava la debilitat del seu marcador per anotar recolzant-se en el tauler o amb un ganxo que entrava net. La seva capacitat per donar assistències inversemblants d’esquenes o mirant cap a un altre costat van emmirallar les generacions posteriors. Johnson no va ser un base, va ser un jugador total, universal en tota l’essència de la paraula, però alhora efectiu i responsable en els grans partits. Sabia marcar el ritme idoni, fer jugar... Trobar el moment en què calia picar la pilota a Abdul-Jabbar perquè deixés el món hipnotitzat amb el seu ganxo etern. Magic va ser un jugador diferent tocat per una vareta màgica des que els Lakers hi van confiar el 1979. Un irrefrenable elegit que ja va guanyar el títol universitari amb Michigan i que va triomfar plenament davant de l’atenta mirada de l’actor Jack Nicholson, seguidor per excel·lència dels Lakers.

Ni tan sols el va aturar la SIDA, que, evidentment, va alentir i modificar el seu ritme vital però que no va evitar que mesos després que es fes públic que havia contret la malaltia jugués els Jocs de Barcelona 92. “Em feia molta il·lusió jugar al costat de Michael Jordan i Larry Bird. No podia desaprofitar l’oportunitat de guanyar una medalla d’or amb el meu país. Era l’únic títol que em faltava”, va declarar el mite, que va esdevenir el primer jugador obertament seropositiu que va jugar a l’NBA. Johnson va anunciar al món que estava infectat amb el virus d’immunodeficiència (VIH) el 7 de novembre del 1991. Des de llavors va formar part de la croada per prevenir la malaltia participant activament en xerrades informatives i esdevenint un portaveu dels perills de l a SIDA, fins al punt que l’OMS el va destacar com un exemple. “Crec que puc dir que he ajudat a salvar vides”, assegura l’exjugador amb orgull. La seva admesa promiscuïtat li havia fet una mala passada. “Abans de casar-me vaig estar amb moltes dones i sempre sense preservatiu”, va revelar el base, que va desmentir que hagués realitzat pràctiques homosexuals. El rumor s’havia escampat perquè abans dels partits, Johnson es feia un petó amb Isaiah Thomas, amb el qual tenia una gran amistat que més tard, i arran d’unes declaracions del base dels Pistons respecte de la malaltia de Magic, es va deteriorar. Fins al punt que Thomas va ser el jugador sacrificat –explícitament vetat, diuen que per Jordan– en el Dream Team que va meravellar el món a Barcelona 92 guanyant tots els seus partits sense despentinar-se per una diferència mínima de 32 punts i arribant als tres dígits en totes les seves intervencions.

La humiliació dels Estats Units a Seül 88 –un bronze escarransit– amb un equip universitari mediocre, va fer disparar totes les alarmes i va activar els mecanismes que van acabar provocant l’aterratge a l’aeroport de Reus del Dream Team, considerat el millor equip de la història de qualsevol esport. Es feia difícil fins i tot triar un jugador per demanar un autògraf. Tret de l’universitari Christian Laettner, la resta de l’equip el formaven llegendes que van esmicolar els rivals, inclosa la Croàcia del desaparegut Drazen Petrovic. Chuck Daly, el tècnic, no va demanar cap temps mort en tot el torneig. El món va quedar enlluernat veient tots els seus ídols de l’NBA junts. Daly, això sí, va repartir minuts per no alterar els egos d’una plantilla galàctica formada per Magic Johnson, Scottie Pippen, Larry Bird, Moses Malone, John Stockton, Michael Jordan, David Robinson, Chris Mullin, Clyde Drexler, Patrick Ewing, Charles Barkley i l’afortunat Laettner.