La diferència

Sigui com sigui i en aquest punt de la pel·lícula, quan s’han de repartir etiquetes de favorits en una cita continental, tothom té clar on s’ha de mirar. I més encara si hi és Pau Gasol. L’efecte dominant que el català exerceix en el bàsquet FIBA és devastador per als rivals, i ni el pas dels anys l’ha minimitzat. Sense anar més lluny, en l’edició del 2015, va firmar xifres d’escàndol (25,6 punts, 8,8 rebots i 2,3 taps en 30 minuts), a més de la semifinal memorable contra França.

És obvi, ell tot sol no pot guanyar i al darrere hi ha un bloc granític que Sergio Scariolo ha sabut anar renovant sense que se’n ressentís l’essència i el seu esperit competitiu, quan s’hi juguen les garrofes. La trajectòria de la selecció espanyola genera molt respecte –tres títols i un bronze en els darrers quatre europeus, èxits tan sols equiparables als de les ja extingides URSS i Iugoslàvia– i, a més, tenen un altre cop un argumentari de pes. La nova generació empeny amb força (Willy i Juancho, sobretot), Marc Gasol torna a l’equip després de dos estius absent i l’últim ball de Navarro, el capità, estimula especialment la recerca d’un altre or.

Avesat a anar de menys a més, a créixer durant els campionats, el sorteig li va donar un bon cop de mà. I és que el seu grup, el C, és més que assequible, amb Croàcia –amb Saric i Bogdanovic de pals de paller, aspiren a fer el salt de qualitat que sempre s’intueix i mai es concreta, en aquesta cita– com a únic en disposició de fer-li pessigolles per la primer plaça. Però, no es pot adormir tampoc, ja que els encreuaments dels vuitens, amb el D, poden ser molt i molt verinosos si no es pot assegurar aquest primer lloc.

Al darrere, tampoc hi ha secrets en quant als aspirants a robar-li el ceptre europeu, i els noms de Sèrbia i França es fan notoris. Ni els uns ni els altres disposen del seu líder natural (Teodosic i Parker, respectivament), però hi ha elements més que capacitats per assumir els galons (Bogdanovic i De Colo) i jugadors amb fam, motivats per deixar-se veure un cop se’ls ha obert la porta, com es va apreciar en la preparació. Subcampió mundial i olímpic, l’equip serbi té el repte de tornar al podi europeu. I, amb una mitjana d’edat de 26,9 anys, Djordjevic ha creat un bloc complementari i amb rols molt nítids. Aquest últim valor, positiu en aquest tipus de campionats, també el té França –tres podis seguits, amb l’or del 2013–, si bé ha perdut aquell punt d’exuberància física i intimidació a la pintura. A Vincent Collet, les molèsties d’alguns elements van fer que viatgés a Hèlsinki amb tretze i no anunciés el descartat definitiu fins ahir. Finalment, l’escollit va ser Kim Tillie.

No es pot menystenir la qualitat lituana, subcampiona en les dues últimes edicions. Ara bé, la baixa de Lekavicius al lloc de base i una rotació interior més escassa que de costum la condicionen a l’hora de pensar en grans fites. També té limitacions Grècia que, sense Giannis Antetokounmpo, ha perdut l’eix sobre el qual s’havia de traçar la nova etapa, amb Kostas Missas a la banqueta. Fins ara, ha evidenciat problemes per anotar, sobretot des de l’exterior.

Expectació

El feeling en els amistosos transmès per Geòrgia –joc vistós i un potencial interior difícilment millorable– la situa com a candidata a erigir-se en revelació i superar l’onzè lloc de l’edició del 2011. Però, l’atenció aquí està focalitzada en què serà capaç de fer Letònia. I no només per la presència per fi de Porzingis, sinó d’un grup jove –sis peces entre el 1992 i el 1995– i tremendament talentós. Això sí, la seva presència al grup D l’exigirà des del primer dia i s’haurà de veure si la seva inexperiència en grans cites l’atemoreix en el moment de la veritat, o l’esperona. És igualment seductora, si bé a priori no tan ambiciosa, la nova selecció eslovena. Amb un sacseig considerable –tan sols repeteixen tres peces de l’edició de fa dos anys–, arriba amb una plantilla de 25,5 anys de mitjana i més capacitat creativa arran de l’entrada de Doncic. Randolph apuntala el joc interior, però possiblement li falti intendència i fons d’armari.

Qualitativament, Turquia també és un rival a tenir en compte, tot i que els seus fracassos es van succeint estiu rere estiu. Això sí, aquest cop actua d’amfitrió, fet que està vist i demostrat que els injecta un plus. Els dos últims cops que hi ha exercit, l’europeu del 2001 i mundial del 2010, s’ha penjat la plata. Compte, tot i la baixa final de Bobby Dixon.