A tot drap

Se sabia que, amb poca rotació, els balcànics buscarien un ritme de partit travat, lent. Inicialment, amb Rice encara fresc i motivat per assumir joc, li va sortir prou bé (5-8, 3’), però ben aviat es va veure que l’argumentari no donava per a més. En gran part, per una defensa espanyola que collava moltíssim, sobretot a la primera línia, en què la feina de Ricky i Rodríguez era eficaç (8 pilotes recuperades entre tots dos a la mitja part). Això permetia córrer, trobar punts fàcils, per bé que en l’estàtic, els interiors feien i desfeien a la zona. I tant era qui hi havia a pista, perquè els suplents –menció especial a Willy, desdibuixant Vucevic– no abaixaven el llistó. A l’equador, el resultat feia visible la diferència entre tots dos (51-29).

Es podia pensar que Espanya podia aixecar el peu de l’accelerador a la tornada de vestidors. Però, res més lluny de la realitat. Els de Scariolo, movent constantment la banqueta, mantenien la voracitat i el rival no veia manera possible ni de maquillar el resultat. Així, la diferència es va anar ampliant fins a arribar a diferències impensables després que a Montenegro li xiulessin tècniques, fruit de la seva frustració i impotència. Un recital per alçar la veu i atemorir, d’entrada, a tothom.