Escepticisme

L’elecció de Serguei Bazarevitx com a tècnic va generar un flux d’il·lusió, per la manera com entén el bàsquet i el seu estil desinhibit, prioritzant la circulació de la pilota i l’ús dels espais. L’equip va brillar en la fase de classificació l’estiu passat, però l’absència de Karasev i la ubicació en el grup a priori més complicat del torneig no eren precisament els millors auguris per pensar que es podia sortir del pou.

Però l’equip ha respost i ara es troba en disposició d’accedir a vuitens. Ha superat dos esculls de consideració –Turquia, jugant a casa, i Sèrbia– i amb la mateixa recepta, amb solidaritat col·lectiva i donant la pilota a Sved a l’hora de la veritat. I l’exterior, tan genial com indesxifrable en segons quins escenaris, no ha fallat. Primer, clavant un triple de gel davant Güler amb 68-69 i 25 segons abans del final, i ahir assumint el pes en atac en l’embranzida final sèrbia. Ell és el líder, però la resta també té molt clar què ha de fer perquè els rols estan perfectament delimitats. Tan sols sis peces amb 19 o més minuts (Khvostov, Sved, Vorontsevitx, Mozgov, Dmitri Kulagin i Kurbanov), i la idea molt clara de cap on han d’anar dirigides les pilotes en atac, i això és mèrit de Khvostov, principalment. Dels 48 tirs de camp que fa per partit, gairebé la meitat acaben a les mans de Sved (13) o Mozgov (8). Però, si el que es vol és córrer i obtenir punts fàcils, la recepta és la duresa al darrere i, fins ara, han forçat 16 pèrdues al rival, que no és poc.