El rebot

En poc més de sis minuts, els blancs ja havien anotat 19 punts amb 6/6 des de la pintura. A l’equip li faltava duresa i contundència sota els cèrcols –la sagnia en el rebot era grandiosa (15 a 2 al final del primer parcial)–, i encara sort del seu encert des de l’arc per mitigar els efectes d’aquests dèficits, que persistirien en l’inici del segon parcial. Incapaç de frenar la verticalitat blanca, sobretot sota la batuta de Campazzo, les distàncies van eixamplar-se fins a posar en risc que el partit es pogués esquinçar (41-23, 15’).

L’aparició de Walker va donar oxigen als del Principat, però era impossible pensar a acostar-se, si no ajustava millor la seva defensa i si no podia tancar el rebot. A la mitja part, n’havia agafat un terç menys que el rival (27 a 9).

El pas pels vestidors va ser regenerador per al MoraBanc. Va trobar anotació amb facilitat –Shurna, des del triple; i Stevic, per dins– i va fer un pas endavant al darrere, forçant pilotes perdudes al Madrid (6 en el tercer quart), d’on van originar-ne 8 punts. A més, va saber incomodar l’atac blanc, que ja no trobava tirs còmodes a tocar del cèrcol (3/17 en tirs de camp al tercer parcial). I va llimar moltíssim la diferència, en uns minuts de inspiració de Blazic i feina sota els cèrcols de Diagne (57-56, 27’).

Randolph apareixia per fi en el partit per tornar a distanciar els seus, però el MoraBanc es resistia a cedir i, jugant de tu a tu i sense renunciar als seus principis, es mantenia encara dempeus (70-67, 34’). El problema era que, a cada acostament, el Madrid oferia resposta i va ser finalment Causeur qui lideraria un parcial d’11-2, que ho deixaria tot ja enllestit (81-69, 36’), malgrat que els tricolor van persistir. Però la victòria era més que una utopia llavors.