Qualsevol equip firmaria jugar la tornada d’una eliminatòria amb 24 punts d’avantatge com ho farà l’Spar Citylift Girona aquest vespre a Ragusa. Però també és cert que, com bé sap Núria Martínez –que ja hi ha jugat–, el PalaMinardi és un escenari que pot arribar a crear unes condicions ambientals similars a les d’una pista grega. A la de l’Olympiacòs l’Uni només hi va fer 60 punts quan en tota l’Eurocopa no havia baixat de 75. Si es quedés en 60, el Ragusa l’eliminaria fent-ne 85, i té potencial per aconseguir-ho.

Amb tot, 24 punts en són molts. Tants, que passar als quarts –un mur un any enrere– ara no admet cap ajornament. Tants que, sent sòlid mentalment, mantenint la personalitzat i no caient en intents de desestabilització, haurien de ser suficients. Més que el resultat, l’objectiu ha de ser competir per cada acció i dificultar al màxim l’anotació del Ragusa. Si és així, si es minimitzen les pèrdues i els bàsquets fàcils, si l’equip sicilià no troba el ritme anotador i a la mitja part no ha vist cap escletxa, decaurà.

I si no és així, queda la solució de l’intercanvi de cops, que, amb la finor que ha demostrat l’Uni quan el seu rival no és l’Avenida, també podria permetre passar a quarts a través d’una anotació alta. No seria la situació ideal, però tampoc és l’Uni un equip avesat a dominar partits a còpia d’adormir-los. No ho fa mai, i és més que dubtós que ho sàpiga fer.