José Antonio Martín Bertrán (Barcelona, 13-08-1964) ho ha dit de totes les maneres possibles: “No soc àrbitre perquè sigui un jugador frustrat.” Explica aquest mite de l’arbitratge que diumenge va arribar als 1.000 partits xiulats a l’ACB. Va agafar el xiulet per casualitat: “Jugava a La Salle Comtal, el base de l’equip es va apuntar al curset d’arbitratge al Consell Escolar de Barcelona i després ens vam apuntar tres més, curiosament ara soc professor del fill de dos d’ells, en Xanco i en Teixidó.” El seu referent era Pedro Hernández Carrera i els àrbitres catalans Santi Fernández, Marce , Palet, Amorós, ...i Ramon Fíguls el seu mentor.. Martín també demana empatia amb la seva feina: “M’agradaria que tothom fes l’exercici de posar-se a la pell de l’altre i xiular cinc minuts un partit, no és fàcil, i els àrbitres ni guanyen ni perden. Quan arribes al vestidor qui millor sap si has xiulat bé o no ets tu mateix. Ser àrbitre t’ajuda a entendre els altres en la vida.” Martín estiuejava a Torredembarra i el contacte amb el mar el va portar a una de les seves passions: el patí de vela. L’àrbitre català té el cap ben moblat i no es va arriscar a haver de viure només de l’arbitratge: “Vaig fer farmàcia i soc representant mèdic d’una multinacional francesa, tot i que el dia que deixi de xiular m’agradaria continuar vinculat a l’arbitratge, perquè soc un professor vocacional i m’agradaria transmetre-ho. La feina que faig a la federació catalana és una manera de tornar tot el que m’ha donat l’escola catalana d’àrbitres.” I és que el comitè d’àrbitres de la federació és puntera a Europa.

A l’ACB els àrbitres poden xiular fins als 55 anys, mentre que a l’Eurolliga és lliure. Un exemple, l’italià Luigi Lamonica, que només xiula en la competició europea. “No vull semblar oportunista, perquè em queden tres anys a l’ACB, però a l’NBA Dick Bavetta va xiular fins als 75 anys i era un referent, cada persona té el seu moment. El que m’agradaria seria retirar-me quan volgués, estant a dalt i no quan m’ho diguin per edat”, assegura. En un moment donat, el conflicte entre l’Eurolliga i la FIBA va obligar els àrbitres a posicionar-se: “Ha perjudicat molt l’àrbitre espanyol, perquè si xiules en l’Eurolliga no pots xiular campionats internacionals, i això frena la carrera de molts àrbitres.” També hi ha hagut canvis de normatives que han ajudat a evitar especulacions: “Hi ha moltes llegendes urbanes, al principi quan xiulava a Europa el club local et venia a buscar i et portaven a tot arreu, i hi havia regals. Però quan va començar l’Eurolliga tot va canviar. Ara a l’ACB i a Europa està prohibit rebre un pin.” Martín, que està a favor dels tres àrbitres i de l’instant replay, confessa que el pitjor de xiular és “que la família senti les crítiques, quan la pel·lícula no va amb ells”. L’arbitratge obliga a treballar caps de setmana, i si es xiula a Europa, també entre setmana. Martín celebra haver tingut els fills ara: “No he hagut de patir el xantatge emocional d’alguns companys quan marxaven. És dur, ara no podria xiular a Europa.” L’àrbitre dels mil partits té dos fills: “La Maria, de tres anys, no entén res; però el meu fill, el Bruno, que té sis anys, m’ha sortit amant del futbol. Jo li dic que jugui a bàsquet, i ell em contesta que del bàsquet només li agraden els àrbitres.” Martín continuarà xiulant per ampliar els 1.000 partits a l’ACB, en què no hi ha comptabilitzats ni els de les copes, ni els internacionals ni els d’abans del 1988.