Dona i esport
“És la meva vida”
“Ens hem de seguir formant i pensar com serà quan s’acabi la nostra carrera”, diu la professional gironina sobre la diferència de gènere
La darrera càpsula de vídeo de les ambaixadores de la Jornada de l’Esport Femení, la sisena edició de la qual es durà a terme aquest diumenge, la protagonitza la jugadora de l’USK Praga Marta Xargay (Girona, 1990). “L’esport ara mateix és la meva vida i la meva passió, visc pel bàsquet 24 hores al dia i set dies a la setmana. I m’ha donat, com tot en la vida, molts moments bons i d’altres de dolents, però he tingut l’oportunitat de conèixer cultures i països diferents”, diu l’escorta internacional, que recorda els seus inicis, a l’escola: “Vaig començar quan tenia cinc anys amb els amics de la classe, al pati de l’escola. Era una cosa que volíem fer perquè així passàvem més temps junts i, la veritat, jo no ho vaig decidir. Sí que deia als meus pares que volia ser basquetbolista, però bé, vas evolucionant i vas veient que et va bé i fins als 17 anys, que em truca Salamanca i decideixo fer el pas: el bàsquet serà la meva primera feina.” Xargay va jugar el seu primer partit en la Lliga Femenina amb el Perfumerías Avenida, contra l’Uni Girona, a Salamanca, contra l’equip amb qui havia pujat de categoria mesos abans a Badajoz i, precisament, el seu últim partit en la lliga va ser a Fontajau el Sant Jordi del 2015, quan l’Spar Citylift va guanyar la final contra l’equip de Marta Xargay sis temporades.
“La diferència de gènere sempre ha estat un factor afegit. Hem anat evolucionant i el creixement és i ha estat lent, però bé: de mica en mica estem arribant al punt que no hi hagi tanta diferència. També hi ha molt treball per fer i per arribar a la igualtat. Siguis home o dona, tots lluitem pel mateix: aconseguir títols, estar al més amunt possible, i no som homes i dones sinó esportistes en general”, afirma la gironina sobre la situació de l’esport professional d’alt nivell, en el qual aprecia una diferència molt important quan arriba el final: “Les dones, en el món del bàsquet, ens hem de seguir formant i pensar com serà quan s’acabi la nostra carrera esportiva després de 10 o 15 anys jugant. No podrem viure del bàsquet i aquesta és la petita diferència que ens trobem amb els homes.” “Sempre és un tema de superació: no donar res per perdut. És una cosa que m’han inculcat els meus pares, m’han ensenyat a lluitar i a no rendir-me mai, sobretot perquè al final si estàs un temps que ho passes malament i aconsegueixes superar-ho crec que val molt més que aquest patiment”, hi afegeix Xargay sobre els valors que ha après.