És molt important per al club que l’afició s’adoni que, si està al darrere l’equip, som millors. El partit era atractiu perquè venia el líder i un rival que en els dos enfrontaments previs havia estat superiors a nosaltres. Jugadors i tècnics tenien ganes de demostrar que estàvem al nivell del Breogán, i el públic també ens va empènyer molt.

És normal que hi hagués un cert desencant. Pensa que aquí encara hi ha en el record el TDK, que va jugar l’Eurolliga, va guanyar una lliga i una copa o es ficava en el play-off. Però els temps canvien i estem orgullosos de la gent que s’ha mantingut sempre fidel a l’equip, que s’estima el Manresa i entén aquests canvis, que és difícil fins i tot sobreviure. El que procurem enguany és recuperar la comunió amb l’afició i, entre tots, fer del Congost un altre cop una pista molt difícil.

Estem on mereixem. No havíem baixat abans perquè ens vam beneficiar del fet que equips de LEB Or no podien fer front al cànon, però aquest estiu no va ser així. Des del principi, la nostra idea ha estat tornar a l’ACB. Sabem que no és fàcil, que la LEB Or torna a tenir un nivell molt alt, però se’ns presentava una oportunitat per fer les coses millor que en els últims anys. El pas enrere ens ha permès tornar a l’essència Manresa, amb un bloc gran de nacionals i gent sobretot compromesa, treballadora, amb il·lusió i que senti orgull de vestir la nostra samarreta.

Som molt més sòlids, sense tants alts i baixos com al principi. Els jugadors que no coneixien la lliga ja la coneixen més i l’equip, globalment, està més conjuntat. A més, l’entrada de Nacho Martín ens ha dotat de més recursos en atac i coneixement del joc, a banda de poder ser un líder dins el vestidor. Crec que anem fent passes endavant i el més important, l’equip creu en el tècnic i en el que fa. I això no és gens senzill.

Ho veig complicat [la diferència és un triomf i l’average quan falten vuit jornades] perquè el Breogán s’ha mostrat sempre molt solvent i veig complicat que perdi dos partits. A més, nosaltres ho hauríem de guanyar tot. Però hem de lluitar fins al final perquè, en el bàsquet i en l’esport, tot pot passar. Ara, però, ens hem adonat que tenim les mateixes armes que ells i, si estem bé, els podem batre. Aquesta és la línia a seguir.

Estic content, la veritat. Hem aconseguit l’equip que volíem i, a més, estem encantats amb el compromís i treball dels jugadors, però també del cos tècnic. Érem conscients que ens costaria adaptar-nos a la lliga. Sabíem el que ens trobaríem i ho respectàvem molt, però amb la feina diària hem anat consolidant el creixement col·lectiu. Però encara queda molt. Esperem assolir al final l’objectiu, que és del que es tracta, ja sigui a través del primer lloc o del play-off.

Em va costar al principi perquè estava molt centrat en què s’havia de fitxar i això carrega mentalment. T’acabes enduent la feina a casa i dones moltes voltes a les coses. Amb el temps, he anat entenent que s’ha de tenir una mica més de pausa, oblidar-te dels problemes que puguis tenir al cap en el temps lliure. Això després et permet estar més fresc per fer les coses. El que és clar és que no puc demanar més perquè treballo en el que m’agrada i a més a casa. El que intento és fer-ho tan bé com puc i aprendre coses cada dia.

M’he intentat informar amb gent que ocupa el mateix càrrec que jo o que està en el món del bàsquet. Agafar coses d’uns i altres. Però, al final, has de ser tu mateix, crear la teva pròpia manera de fer. Molta gent m’aconsellava mantenir les distàncies amb els jugadors, però cadascú és com és. Intento ser proper quan ho he de ser i allunyar-me’n quan cal. Sí que admeto que el que m’ha costat més és estar fora de l’ambient del vestidor [riu]. M’agradava molt i ara no hi entro quasi mai.

M’encanta el bàsquet i crec que hi puc aportar. El que no sabia era quina funció hi faria quan em retirés ni si tindria una oportunitat. Tenia clar que no em volia activar en el moment de la retirada, sinó tenir coses ja fetes, que et donen una idea de com treballar. I el Manresa m’ha donat aquesta oportunitat i li estic immensament agraït per això.

En els primers sis mesos després de deixar-ho no vaig fer res d’esport. Res. Estava dedicat a la fer la feina tan bé com podia. Després, he començat a fer gimnàs i sortir a córrer per desfogar-me i per no agafar més quilos del compte [riu]. M’agrada fer esport i ara ja tinc unes rutines adquirides, tot i que són poc exigents.