Primer de tot, perquè tornes a casa, més a prop de la família i de Barcelona. Es tracta d’un club amb tradició i el director esportiu [Willy Villar] em coneix, confia en mi i jo en ell. El club on estava em volia renovar i tenia altres opcions també a Turquia, però els timings no han quadrat. Allà, hi ha eleccions i això paralitza tot el món de l’esport. Els clubs no volen moure fitxa fins que no se sàpiga què passa al país perquè el resultat pot incidir en el seu finançament. Esperar era un risc i l’Estudiantes era bona opció.

És un repte, però no pendent. No era cap obsessió; hi ha bàsquet més enllà de l’ACB. Però em fa il·lusió entrenar-hi perquè és la millor lliga d’Europa.

M’adaptaré al que tinc. Amb Landesberg ja no hi comptava, tenint en compte la increïble temporada que va fer. Hem d’analitzar-ho tot. Tenim set jugadors, veurem si es queden tots i quin marge de maniobra ens queda. Hi ha molts equips de pressupost similar i serà clau la feina de l’estiu.

El meu objectiu sempre és treure el màxim rendiment dels jugadors, de mi, del cos tècnic i del club. Fer un equip compacte i amb química. No sé on arribarem i no puc posar límits. I crec que el club pensa el mateix. Vol trobar l’estabilitat, créixer, però sense fixar un objectiu concret.

No serà fàcil perquè arriba molt aviat, abans de començar l’ACB i després d’una finestra FIBA de seleccions, on potser hi tindrem jugadors convocats. Hem de trobar solucions i arribar-hi en les millors condicions possibles.

La temporada ha estat dura, amb moltes lesions i moments complicats. Em quedo que l’equip mai no es va descompondre, ni quan vam enllaçar nou derrotes. El grup va continuar treballant, creient en el que fèiem, sense egoismes, i el club no es va posar nerviós. Més enllà de jugar la copa, el play-off o haver estat jo a l’All-Star, el que m’ha omplert més és haver construït un equip i haver ajudat a evolucionar turcs com Ahmet Tuncer, que va anar a la selecció i està a punt de fitxar per a l’Efes.

Ha estat la meva cinquena experiència a l’estranger i, amb el pas del temps, compares menys amb el teu país. Quan me’n vaig anar fa vuit anys a Kíev [Budivelnik], comparava molt. Massa. Ara, mires el que hi ha, i intentes treure profit de les coses positives i reduir les negatives. T’alteres menys, tot i que és complicat perquè el país i la cultura són diferents, nous.

Hi anava amb la família i els dos nens [de dos anys], i tenia una certa por perquè l’any anterior hi havia hagut bastants atemptats a Turquia. Però quan ja era allà, el dia que canviava de l’hotel al pis, aquell dia hi va haver l’atemptat a Barcelona. Això em va marcar. Si a la meva ciutat, a la Rambla, on he passejat milers de cops, hi pot passar això, pot passar a qualsevol lloc. Això em va relaxar i la por va desaparèixer. A Eskisehir, ens hi hem trobat molt a gust. Ens hi hem adaptat tots i, fins i tot, els nens han acabat entenent i parlant coses en turc. Ha estat una experiència personal enriquidora.

Fer de primer entrenador i alhora de pare de dos bessons treu temps. He seguit principalment el Barça, l’equip de la meva vida. Estic molt content que hagi vingut gent com Pesic o el Ricard [Casas]. Ara tenen un repte majúscul com és el de trobar l’estabilitat. El que ha quedat clar és que canviant tant i tan sovint, les coses no funcionen. Només has de mirar el Madrid, l’estabilitat que té amb jugadors i tècnic. Cal paciència.

No ho sé. La seva arribada li va donar molt a l’equip, no només guanyar la copa. És un tècnic llest, dels millors amb qui he treballat i dels que saben treure més profit del que tenen. Segur que és una bona opció, però ho hauries de preguntar al Barça.

Amb el temps, tot es cura i s’ha de mirar endavant. Quan em van dir que no continuava, en sortir de les oficines del Barça, ja estava buscant feina. Més que el fet d’haver de marxar, que pot passar en la nostra feina, van ser les formes. Però és un tema que tinc bastant oblidat i em quedo amb les coses bones que, principalment, les vaig viure en la primera etapa al club, durant tretze anys.