Sí. A pesar que en algun moment podia pensar que hi havia una lògica en què es donés la possibilitat, per mi va ser més fàcil pensar que les meves opcions anaven per una altra via. Era un mecanisme de defensa, també, per no decebre’m si no m’oferien ser el primer.

Molt. Divendres al matí es fa públic que no continua Txus, li truco i parlem, i al cap de poca estona el club ja es posa en contacte amb el meu agent. Es va fer oficial dilluns, però dissabte al matí ja estava tot entès. A València, per filosofia, els contractes dels entrenadors no tenen gaire complexitat: un any i un sou, i ho agafes o ho deixes.

No, perquè és un club en què és molt important generar confiances. La gent de dins valora moltíssim això, i crec que les he generat a partir del treball que he estat fent aquests dos anys. Per molt bé que ho hagués pogut fer en un altre club, això no ho tindria. A no ser, és clar, que hagués entrenat en un altre club de nivell similar i hagués obtingut uns resultats molt bons. En el meu cas ser segon entrenador ha estat clau.

A mi m’ha anat molt bé, però no ho sé. Més enllà del fet d’haver acabat sent primer entrenador del València, m’agradaria destacar el creixement que he tingut. Treballar amb Pedro [Martínez] va ser un abans i un després. M’havien destituït i tenia una situació difícil en el mercat, perquè aleshores hi havia molt pocs moviments a les banquetes. Podia quedar-me a casa i esperar, però no ho portava bé, i la trucada de Pedro, del València, em va permetre positivar moltíssimes coses i recuperar energia en coses transcendentals per a l’entrenador, com ara entrenar per tal que tots els jugadors millorin. No vol dir que no ho fes, però els estímuls amb Pedro van canviar.

No parlaria tant de sinònim de diners, sinó que per exemple els ascensos i els descensos han reactivat al·licients que s’havien perdut. Ara bé, per això mateix, desgraciadament l’entrenador torna a ser molt vulnerable i se’l fiscalitza per moltes coses, i la prova és que hi ha hagut canvis tot i els bons resultats. Som la figura més fàcil de tocar, però no s’ha d’oblidar que les coses s’aconsegueixen per cicles. D’un dia per l’altre no arriba res.

Sí, i aquesta és una de les coses que he après en aquests dos anys. M’he impregnat d’això, sí, però al final hi ha valors i recursos que no canvien gaire d’un club de dalt i un club de baix. Canvien les expectatives, que són molt més altes, però al final, com tot entrenador, sempre he volgut guanyar. Les ganes de guanyar t’ajuden, però no poden ser el mètode per guanyar.

Com deia, els cicles són imprescindibles per aconseguir èxits. Som un club que vol estar contínuament en l’èxit o al llindar de l’èxit, i això només és possible en projectes llargs. La temporada més guanyadora de la història, quan guanyem la lliga i juguem les finals de copa i Eurocopa, va ser conseqüència de les dues temporades amb Pedro. I el que volem interpretar del moment actual és que el cicle no s’inicia ara perquè soc el primer, sinó fa dos anys quan vaig arribar com a segon. Aleshores va començar a gestar-se un grau de coneixement mutu, també amb molts dels jugadors que continuaran, que ens permetrà fer passos sòlids des de l’inici.

Els clubs més campions ho són perquè els sustenta un projecte. Un any pot haver-hi una sorpresa, un campió sorgit d’un no-projecte, però serà totalment excepcional. No són una excepció el Fenerbahçe o el Madrid, amb un entrenador amb una filosofia i un club que li dona sentit establint un patró en els jugadors que s’han de fitxar. De la pista al despatx i del despatx a la pista es generen unes confiances a pesar que no sempre guanyis, perquè saps que t’enfrontes a d’altres projectes que també estan ben fets i pensats.

Això pot ser una realitat dins les regles del mercat, però al València sempre ha estat així. Pedro mateix, va fitxar per un any i després va renovar, i en el segon any va arribar la lliga. El que hem de fer és pensar en les coses que podem fer junts per anar creixent, i no pensar que aquest pot ser un any curt.