S’ha parlat molt en els últims temps de l’estat del futbol base blaugrana. Els presentem a continuació l’estat del planter de la secció de bàsquet, que viu la realitat d’un model que tot just ha estat capaç de consolidar un jugador del planter –Víctor Sada– des de l’aparició de Navarro, fa 21 anys.

El Barça, com la resta dels clubs europeus, té un problema: l’NBA. Qualsevol nen que comença a jugar a futbol fa vessar els seus desitjos quan debuta al Camp Nou. En el bàsquet, Europa comença a tenir-se en compte a partir del club número 31: abans, hi ha 30 equips de la millor lliga del món disposats a reclutar talent. Tothom sap que pot perdre els seus joves si són molt bons. I el Barça, per descomptat, no n’és cap excepció. Hi hauria, amb tot, d’haver marge perquè, com a mínim, els millors treguin el cap abans d’anar-se’n (com va passar amb Pau i Marc Gasol, Hezonja o el mateix Navarro) o perquè d’altres –amb menys capacitats per al bàsquet dels EUA– siguin profetes a la seva terra. Per què al Barça de bàsquet no puja ningú al primer equip?

L’ESTRUCTURA

El bàsquet del Barça té el president Josep Maria Bartomeu com a aliat. És un apassionat d’aquest esport. La seva idea és confiar en l’estructura executiva però aquest any, per exemple, va intervenir en la designació de Svetislav Pesic després del fracàs de Sito Alonso. Té Joan Bladé com a directiu responsable de la secció, aquest només en la tasca de representació.

L’executiu responsable de l’àrea és Albert Soler, ideòleg del model de l’esport professional del Barça des del 2015, però destituït del futbol el 2017. En el bàsquet, en tres anys ha tingut tres secretaris tècnics. Joan Creus des del 2008 era al club i va plegar després de dues temporades sense títols –amb ell se’n va anar l’entrenador, Xavi Pascual–. Soler va nomenar llavors com a màxim responsable de la secció Rodrigo de la Fuente, exjugador del club sense experiència per al càrrec. Li va servir d’assessor per prendre aquesta decisió un amic seu, un altre exjugador, José Antonio Montero, excap del seu gabinet quan era secretari d’estat per a l’Esport del govern del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero (durant sis mesos, el 2011). No va funcionar. Després d’una mala temporada va ser destituït i enviat a la Fundació. El tercer secretari tècnic en tres anys és Nacho Rodríguez, un altre exjugador que es va retirar el 2008 per passar a la política i exercir les funcions de director general d’Activitats i Promoció Esportiva de la Conselleria de Turisme, Comerç i Esport de la Junta d’Andalusia (PSOE). Després de poc més de vuit anys fora del bàsquet professional, Albert Soler el va fitxar per manar al Barça. Això sí, el va acompanyar Joan Llaneza, un teòric expert en scouting. L’anomenat “model Barça”, segons Soler, “no l’han sabut portar a bon port” ni Georgios Bartzokas (2016/17) ni Sito Alonso (2017/18). Ara bé, com ja s’ha comentat, Bartomeu va passar per sobre dels seus executius contractant Pesic (68 anys), a qui després de guanyar la copa li han prorrogat un any el contracte en un projecte de futur de dubtós sentit comú.

En aquest informe, amb tot, ens fixarem exclusivament en el planter. El responsable és Pere Capdevila (45 anys), exjugador de bàsquet format al planter del Barcelona i destacat aler del TDK Manresa, amb el qual va guanyar la lliga el 1998. Fa tres temporades que és al Barça. Fins ara ha estat el teòric responsable de la formació dels jugadors de la secció, des del Barcelona B als infantils (13 anys).

EL BARCELONA B

La LEB Or és una categoria dura. El desenvolupament físic condiciona els resultats així que el “model Barça” d’Albert Soler i, ara, de Nacho Rodríguez, com ha passat fins ara en el futbol, proposa que alguns veterans formin part de les plantilles. Aquesta temporada, Koon (26 anys) i Gerun (24) han estat els veterans; en l’anterior van comptar amb Jordi Trias (36), Sada (32) i Dagoberto Peña (29), i la 2015/16, amb Barton (35) i Lakovic (33). Sorprèn veure que Trias va ser el jugador més utilitzat; Barton, el segon; Gerun, el tercer o Lakovic, el quart. És a dir, els veterans juguen, i molt. Tenen un paper fonamental, no d’acompanyament sinó de responsabilitat perquè, com en el futbol, cal salvar la categoria com sigui. En aquestes tres temporades de model, a les ordres d’Alfred Julbe, la millor classificació ha estat un meritori dotzè lloc.

Aquesta última dada hauria de ser intranscendent davant el principal objectiu: fer pujar jugadors al primer equip. Aquest és el missatge de Soler. També De la Fuente o Rodríguez han transmès aquesta idea internament. No obstant això, la realitat és una altra. La porta del Palau està tancada i l’ascensor del planter, trencat. Els joves no han tingut protagonisme ni amb un calendari tan carregat com l’actual. Ni guanyant el Betis per 121-56.

Sembla estrany que Navarro (38 anys) sigui l’últim jugador en actiu sortit del planter i que després d’ell, només Sada (2002-06 i 2008-14, ja retirat) s’hagi pogut consolidar al Palau. Fins i tot els germans Gasol s’han mostrat “sorpresos” per la poca sortida que tenen els joves al Barça. Hi haurien arribat ells, que van tenir una explosió tardana, amb l’actual model?

Aleshores, a més de les urgències del primer equip és que no hi ha talent a la base per donar-los una oportunitat? Per respondre, una realitat: el 15 de maig del 2016 el Barça va guanyar, a Berlín, a l’Estrella Roja (90-82) la final de l’Eurolliga júnior. Aquella meravellosa generació del 98, formada per joves que ara tenen 20 anys, segueix esperant el seu moment. Ni Pol Figueras (jugador a qui Pesic va menysprear en una roda de premsa), ni Aleix Font, ni Sergi Martínez, ni Màxim Esteban, ni Èric Vila, que va marxar a la Universitat de Texas després d’una negociació surrealista amb De la Fuente en la qual només van aparèixer les oportunitats quan la decisió d’anar-se’n ja estava presa. O el cas més espectacular, el de Rodions Kurucs (letó de 20 anys), que acaba de signar pels Brooklyn Nets de l’NBA després de ser invisible per als tres últims entrenadors del Barcelona. Tots els executius s’han omplert la boca amb el nom de Kurucs però els fitxatges sense sentit s’han anat succeint, amb resultats nefastos, mentre ell es consumia. Fins a explotar. El club ha buscat la seva renovació però sense projecte esportiu no hi ha futur. Kurucs només ha jugat aquesta temporada 43 minuts a l’ACB i 16, a l’Eurolliga. Més encara que Marc Garcia (22 anys, 13 minuts) i Atoumane Diagne (senegalès, membre també de l’equip campió júnior, 18 minuts).

Altres jugadors assenyalats, com el montenegrí Dino Radoncic va marxar al Real Madrid el 2014 amb 15 anys i, al següent, ja va debutar amb el primer equip. Aquesta temporada se n’ha anat el júnior croat Luka Samanic a l’Olimpija de Ljubljana. Un any abans, ho va fer també Stefan Peno (Alba Berlín). I en el record, Mario Hezonja, que acaba de signar un contracte proper als 10 milions d’euros amb els New York Knicks i en el Barcelona va patir de valent per respirar...

LA BASE

Les ordres d’Albert Soler i Nacho Rodríguez van en la direcció de treballar el talent dels joves perquè un dia puguin jugar al primer equip. El Barça té un equip júnior (comencen la temporada amb 16-17 anys), dos cadets (14-15) i dos infantils (12-13). Els resultats haurien de quedar en un segon pla perquè l’essència del que es pretén es fa visible a llarg termini. No obstant això, com que el Real Madrid ha estat campió d’Espanya en les tres categories i com que la Penya s’ha emportat dos dels tres campionats de Catalunya (júnior i cadet; l’infantil ha estat per al Barça), han començat els retrets, oblidant-se que ells mateixos han intervingut en totes les decisions. Els responsables blaugrana saben que el Real Madrid juga amb nens africans d’extraordinàries mesures que fan impossible la competició si no es fan servir les mateixes armes. El Barça les ha rebutjat perquè després no es tradueixen en jugadors per al primer equip. És veritat que també tenen nois amb talent però la seva política difereix de la del Barcelona. O la del mateix Joventut. No té gaire sentit marcar les línies mestres d’un projecte si l’èxit del mateix només el marquen els resultats.

Ens quedem aquí. En el projecte. El primer que cal dir és que Capdevila no té plena autonomia en el seu treball, ni en l’esportiu ni en l’econòmic. La seva funció és cada vegada més administrativa. Les decisions pengen d’Albert Soler i Rodríguez, més centrats en l’àrea professional que en la base que, ara per ara, es presenta amb massa tics amateurs. No obstant això, interfereixen permanentment en el disseny ideològic i d’entrenadors però no defineixen una línia continuista en el dia a dia.

Cada entrenador treballa segons les seves idees. Fins ara –l’any vinent algunes coses canviaran– la majoria dels entrenadors han estat donats de baixa al final de cada temporada per no pagar la seguretat social durant l’estiu, i són readmesos quan comença la nova sessió. Això, els que continuen. Els que no, amb prou feines tenen temps de trobar un nou destí. Amateurisme de dubtosa ètica davant els extraordinaris sous de la jerarquia. Delegats a 60 euros al mes, entrenadors ajudants a 100, o principals a 400, haurien de donar per a molt poc i, en canvi, donen per a molt gràcies a determinada autogestió i a la passió per la seva feina.

El Real Madrid, per exemple, dedica al bàsquet el doble de recursos. A la Masia, el Barça compta amb 13 places per a la secció. Aquesta última temporada hi han viscut els júniors Luka Samanic (croat, fins que va deixar el club), Erik Hall (suec), Oier Ardanza i Borja Fernández (bascos), Nicola Zizic i Pavle Titic (montenegrins) i Tom Digbeu (francès); els cadets Filip Siewruk (polonès), Lorenzo Guerrieri (italià), Diego Rodríguez (càntabre) i Iñaki Ordoñez (navarrès) més Pau Tendero (balear), en règim de mitja pensió; i els infantils Joan Reda (català) i Aaron Ganal (andorrà). S’esperen canvis per a la propera temporada.

Per a tots aquests jugadors, teòricament apostes del club per la inversió que es fa amb ells, hi ha un pla de tecnificació per a un segon entrenament diari que depèn més de l’excel·lent voluntat dels entrenadors que d’un projecte pensat des de dalt. I, d’això, els joves basquetbolistes dubten que sigui el millor per a ells.

EL FUTUR

No n’hi haurà fins que el club s’imposi a la voluntat de l’entrenador del primer equip i condicioni l’elaboració de la seva plantilla. Ningú pretén que al Barça no juguin les millors opcions però sí que el talent de la base tingui el seu espai en les fitxes 11 i 12 de la plantilla (per a Europa, el Barça en té 14), per exemple. I que el filial no sigui un espai on aconseguir més llicències sub-23 per a jugadors del primer equip que serveixin, en realitat, perquè l’entrenador de torn compti amb plantilles àmplies de 15 i 16 jugadors. I que això privi nois amb progressió de tenir la seva fitxa en el Barcelona B. Així van viure Abrines o Vezenkov, per exemple.

La base hauria de tenir un projecte clar i valent, sense interferències, amb un pressupost i uns objectius innegociables més enllà dels resultats. I, evidentment, que el missatge no sigui l’adeu d’un talent com Kurucs sinó una fitxa a l’ACB per a joves com ell. I que cada executiu es faci responsable de les decisions i no interfereixi en la dels altres. De tots és conegut, per exemple, que el Barça B serà entrenat per Diego Ocampo sense que Capdevila hagi intervingut en el procés de decisió. Això sí, com va explicar el mateix Alfred Julbe després de ser acomiadat, va ser Capdevila qui va haver de comunicar-li la decisió dels superiors. És evident que la fórmula no sembla la millor.

Per a aquesta temporada, com sempre, més canvis, alguns d’interessants. Per exemple, la professionalització d’alguns entrenadors, això sí, amb considerats sous humils per a alguns tècnics, com Marc Calderón, entrenador de l’equip júnior i treballador en una oficina bancària a Badalona. L’oferta no millora la seva vida així que, després de vuit anys al club, ha dit adeu per tornar al Joventut, club que li ha ofert entrenar els júniors. Altres tècnics de la casa com Rubén Muñoz, Laura Blanc o Bernat Aran també han marxat. La promesa promoció interna continua sense ser una realitat.

Excepte canvis d’última hora, només repetiran en els seus càrrecs Carles Flores (infantil A) i Manel Muñiz (infantil B). Són novetats Ferran Anguera (cadet B, era entrenador ajudant al cadet A), Jaume Comas (cadet A, era ajudant d’Alfred Julbe al filial de LEB Or), Mateo Rubio (júnior, procedeix de la secció amateur del bàsquet femení del mateix Barça) i, com ja s’ha dit, Diego Ocampo (Barcelona B, acaba de fer pujar el Manresa a l’ACB). Cal destacar que Barton, fins ara al júnior, serà el segon tècnic del filial, i que Roger Grimau s’incorpora a la secció com a ajudant a l’equip júnior.

Una altra novetat serà la creació de l’equip de minibàsquet (nens de 10 i 11 anys). El club nota que arriba tard a la captació del millor talent. El Joventut fa anys que es mou amb nens d’aquestes edats i, a més, és capaç de fidelitzar-los amb el seu projecte. Quan el Barcelona va a buscar jugadors per als equips infantils –hi ha pacte de no-agressió amb la Penya– es troba que els millors ja estan reclutats. Apostant per aquesta fórmula tractaran de millorar la primera selecció del talent. L’Escola del Barça de Nacho Solozábal té objectius més socials.

CONCLUSIONS

Parlen Jasikevicius de l’estructura i els germans Gasol, de la formació. No entenen res. Ells, que són autoritats en el món de la cistella, es fan mil preguntes que no tenen resposta. És evident que, després de tants anys de sequera, el problema no és exclusivament actual. No obstant això, no sembla que res estigui canviant tot i que els actuals dirigents segueixen parlant d’un nou projecte. El “10+2” (10 jugadors de fora, 2 de la casa) és una fórmula que ja repetia Creus fa deu anys, i que continua vigent en la teoria. Però només en la teoria.

Aquesta última temporada deu jugadors fets a can Barça han jugat a l’ACB: Eriksson, Rabaseda i Paulí (Gran Canària), Pardina i Pérez (Donostia), Spires (Obradoiro), Salvó (Guipúscoa), Sulejmanovic (Fuenlabrada), Rey (Saragossa) i Hakanson (Estudiantes); Navarro i les aportacions anecdòtiques de Kurucs, Diagne i Garcia, al Barça; per Europa han destacat Dedovic (Bayern), Peno (Alba), Hernández (Zielona Gora) o Samanic (Olimpija); i tres més, Pau Gasol (Spurs), Marc Gasol (Grizzlies) i Hezonja (Magic), a l’NBA. És suficient producció? O és extraordinària, tenint en compte els mitjans destinats?

Diuen els experts que el problema del Barça és que té massa diners i molt poc lideratge. Que si s’equivoquen, és igual. Ja l’encertaran en la següent. I si no, calma. Sempre hi haurà una tercera oportunitat. I si no funciona De la Fuente, Rodríguez. I si no, el següent. I si es fitxa un jugador i no rendeix, se’n porta un altre. Massa diners que acaben en dubtoses operacions de jugadors sense qualitat que tanquen la porta als joves de la casa. I afecte. Que l’entrenador del primer equip vagi a veure el filial. I que els responsables del famós model visquin a prop dels nens, també com a espectadors habituals –no ocasionals– dels entrenaments.

El futur està en joc. Que ningú oblidi que un arbre necessita sempre les seves arrels per viure. També els que envolten el Palau Blaugrana, encara que mai surtin en cap fotografia de portada.