Es van plan­tar en el cam­pi­o­nat amb absències –entre elles, Maya Moore– i no aca­ba­ven de mos­trar la con­tundència que sem­pre se’ls pres­su­posa. Però va arri­bar la final i els Estats Units van ofe­rir la seva millor cara. Mini­mit­zant Cam­bage –única­ment 7 punts, amb 2/10 tirs de camp–, van mar­car ter­reny des del prin­cipi i van rea­fir­mar la seva jerar­quia en el bàsquet femení mun­dial. En les últi­mes dues dècades, només han per­dut un par­tit, la semi­fi­nal del mun­dial del 2006. Amb això està tot més que dit.

Stewart i Tau­rasi ja van esti­rar el resul­tat (0-10 al prin­cipi) i mal­grat les aus­sies van reac­ci­o­nar –van situar-se 15-18–, mai va fer l’efecte que li podien pujar a cavall, ja que no hi havia manera de con­nec­tar amb Cam­bage. Amb tot, a la mitja part res estava defi­nit (27-35). Això sí, no tar­da­ria a fer-ho. Al ter­cer quart, les nord-ame­ri­ca­nes van apu­jar el to defen­siu i Gri­ner els va donar apor­tació inte­rior i equi­li­bri. Això va esti­rar el resul­tat fins al 27-44 (25’), un forat deci­siu. Stewart va ser al final esco­llida l’MVP del cam­pi­o­nat.