A rebuf

Com ha estat massa habitual en el torneig, l’inici no va ser gens bo. Amb escassetat d’energia i atenció, la defensa deixava escletxes i Bèlgica aprofitava tots els desajustos per fer camí (5-15, 7’). En aquest punt, Lucas Mondelo ja havia sacsejat la banqueta –triple canvi, amb entrada a la pista d’Ouviña, Cruz i Gil– per elevar l’activitat al darrere. Ho va aconseguir i, fruit de les pilotes perdudes forçades al rival, va trobar el joc a camp obert i els triples. Dos de consecutius, de Cruz i Ndour, van situar el 15-15 al final del primer quart.

Espanya patia de valent per anotar en la pintura –4/17 tirs de dos a l’inici del segon parcial–, però el rebot ofensiu li donava molta vida i en defensa ja havia trobat el to. Així, en el moment en què va localitzar les inspiracions individuals (Ndour i Xargay), va obrir una petita escletxa en el marcador (28-21, 17’). El combinat belga ho va mitigar mínimament en la mitja part (32-27).

Amb el control absolut en el rebot i serrant les dents en defensa, l’equip anava forjant un avantatge i feia tot l’efecte que el partit es podia esquerdar. Sobretot, perquè Xargay se l’havia apoderat, amb la seva determinació en atac. S’hi va afegir també el talent de Torrens i, malgrat la feina de Weesseman, es va cloure el tercer quart amb un +12 (55-43).

Que quedava un món es va veure de seguida, quan, vist i no vist, Bèlgica li va tornar a posar l’alè al clatell (0-11 i 55-54, 34’) i fins i tot va tenir un triple alliberat, de Weesseman, per avançar-se. Hi havia molts nervis –tècnica a Ndour– i un bàsquet de Gil va ajudar a calmar-los. En el tram final, Espanya va tenir el cap fred, amb Palau dirigint i Nicholls i Xargay liquidant el partit.