“Vaig fer un pas enrere clau”

El mateix que tenia. Des de la ban­queta he d’apor­tar ener­gia, força i mai per­dre de vista fer pas­sos en la meva car­rera.

I tant. I amb nota alta. El curs pas­sat, llàstima de la lesió final, però vaig tenir més minuts dels que m’espe­rava, i de qua­li­tat. Venir a un club amb molta exigència i pressió, on s’ha de gua­nyar des del pri­mer dia...

Hauré de tenir un procés d’adap­tació a la posició de qua­tre. No serà fàcil però no em sento estrany. He de millo­rar en el tir, he de pujar en encert sobre­tot a peus parats, he de ser fia­ble. Quan rebi la pilota, he de llançar ràpid i ano­tar quasi el 100% dels tirs. I en situ­a­ci­ons de cara, gua­nyar més velo­ci­tat. Puc defen­sar exte­ri­ors sense pro­blema i car­rego el rebot i em moc bé sense pilota.

Estem par­lant d’un club cen­te­nari. Tenir gent que entén què és el Barça i el que repre­senta fa que sigui clau que hi hagi gent d’aquí. L’any pas­sat hi havia el Juanki, ara hi ha el Pau i jo, i pugen el Pol Figue­ras, l’Aleix Font o el Sergi Martínez. És vital.

Feia un any d’un dia bas­tant trist. Un dia que havia de ser pacífic, un dia de votació del sí o del no en el referèndum i va haver-hi una situ­ació de violència que no hau­ria d’haver exis­tit mai. La meva ger­mana estava en una mesa a Tàrrega i arreu de Cata­lu­nya hi va haver mol­tes situ­a­ci­ons de tris­tesa.

Quan et pro­nun­cies per una cosa, sigui a favor o en con­tra, reps crítiques. I quan no et pro­nun­cies també en reps. Lla­vors és molt difícil. A més d’un ens agra­da­ria més pro­nun­ciar-nos, fos a favor o en con­tra de les coses, però pre­fe­rim no fer-ho.

Crec que sí. M’agra­da­ria que hi hagués lli­ber­tat perquè es res­pectés més l’opinió de tot­hom. Per desgràcia en aquest país, des de fa molts anys, s’ha ata­cat els espor­tis­tes com el Gerard Piqué, que per a mi és un refe­rent, pel fet fr mani­fes­tar el que pen­sen. I a d’altres com el Xavi Hernández o el Car­les Puyol no se’ls ha ata­cat de la mateixa manera. És trist que sigui així.

S’ha de saber dife­ren­ciar. Quan vaig amb la selecció espa­nyola vull gua­nyar i soc el pri­mer de donar-ho tot. No em vaig pro­nun­ciar a favor ni del sí ni del no, sinó a favor de la lli­ber­tat, i feli­ci­taré per la Diada de Cata­lu­nya perquè és el dia del nos­tre país, com en tenen els anda­lu­sos o els gallecs.

Evi­dent­ment. Soc català i m’agra­da­ria poder jugar par­tits com es feia abans, i per què no de forma ofi­cial. No hi hau­ria d’haver pro­ble­mes.

El cas del Ricky Rubio, tot i que és amic meu, va fer molt mal. Si un juga­dor de 18 anys no fa el salt sem­bla que no tri­omfi. Hi ha més camins. La gent el que ha de fer és tre­ba­llar. Quan ets jove no pen­ses que has de tre­ba­llar més que els altres, no pen­ses que no tens el do dels altres..., si al final hi he arri­bat és per esforç i hores extres.

Tot va ser fruit d’una desil·lusió quan el Man­resa va deci­dir pres­cin­dir de mi. Els meus agents, que són impor­tants, vam dir de fer un pas enrere per fer-ne dos enda­vant. Vaig anar a Lleida, a Osca..., i vaig anar esca­lant gra­ons fins a arri­bar al Barça amb els ulls tan­cats.

Volien un altre tipus de juga­dor i no estava pre­pa­rat per al que volien. Però també penso que no es va tenir paciència. Crec que s’han de donar opor­tu­ni­tats. Però no tinc cap ran­cor al Man­resa i tinc una estima del club i de la gent. Del que estic segur és que no seria ara el que soc si m’hagués que­dat perquè no hau­ria reac­ci­o­nat.

És un tècnic molt exi­gent, amb tot­hom i amb ell mateix pri­mer. I aquesta exigència a molts no els agrada. En el meu cas ha estat deter­mi­nant i li agrairé sem­pre el que va fer. Em va ense­nyar una ètica de tre­ball i que les hores extres són clau. Si soc al Barça ho dec a ell.

Va apos­tar per mi i no devia ser fàcil perquè som del mateix poble. Em va aju­dar molt i la vida va fer que coin­cidíssim a València, on em va aju­dar a créixer en un moment com­pli­cat.

No en tinc cap dubte. Podria entre­nar el Barça per­fec­ta­ment. És un top a Europa.

Tinc una idea de fer-hi un cam­pus i aju­dar el club en el que pugui perquè torni a tenir el nivell que tenia abans, quan les meves ger­ma­nes i jo hi érem. Els equips esta­ven en cate­go­ria pre­fe­rent i a Lleida era una referència. M’agra­da­ria que el bàsquet a Tàrrega tornés a tenir molts nens i nenes jugant-hi.