Sèrbia és des d’aquesta setmana la número 1 del rànquing mundial de la FIBA. Podria ser una anècdota, però no ho és. A pocs dies del mundial de la Xina i amb l’equipàs que presentarà Sasa Djordjevic, els apostadors apunten cada vegada més a la selecció balcànica com a triomfadora en la final de Pequín (15 de setembre). Sèrbia no ha guanyat mai cap medalla d’or amb la seva actual denominació. Va ser subcampiona del món el 2014, subcampiona olímpica el 2016 i subcampiona d’Europa el 2017. A aquesta generació li ha arribat, doncs, l’hora de trencar el mur.

Fa uns dies Djordjevic ja va enviar el primer missatge als Estats Units. “Si ens els trobem pel camí, que deu els ajudi.” Tot i la baixa d’última hora d’un dels seus jugadors més icònics, Teodosic (Clippers), els serbis portaran a la Xina una selecció amb un talent descomunal, d’una alçada extraordinària i d’una experiència sobrada, a diferència dels Estats Units, en els duels a un partit. Amb un cinc inicial format per Micic (Efes), Bogdanovic (Kings), Guduric (Efes), Bjelica (Kings) i Jokic (Nuggets) –hi poden haver múltiples variants– no s’entreveu cap equip europeu que li pugui plantar cara, i després només quedarà, és clar, els Estats Units, amb un equip terrenal, molt inferior al que fa cinc anys va escombrar els serbis en la final de Madrid.

Micic, Bogdanovic, Guduric, Jovic (Bayern) són dinamita en la línia exterior, però la força de Sèrbia es multiplica sota els cèrcols. Jokic (2,13 m) ha fet aquesta temporada 20,1 punts i ha agafat 10,8 rebots per partit en 80 partits a Denver. És el jugador europeu que més s’ha acostat a la millor versió de Pau Gasol. A la banqueta, esperant el seu torn, hi haurà Milutinov (2,13 m), la gran bèstia de l’Olympiacòs; el gegant dels 76ers, Marjanovic (2,21 m) i l’exjugador dels Timberwolves Miroslav Raduljica (2,13 m).

En la posició de base Stefan Jovic, que ha signat pel Khimki, tindrà més protagonisme amb la baixa de Teodosic. No és un anotador, però amb Bogdanovic, Bjelica i Jokic jugant plegats, el que fa falta és algú que els passi la pilota ràpid i bé. Amb tot, en una hipotètica final contra els EUA, l’equip haurà d’aprendre a córrer més del que està acostumat a fer-ho, perquè si una cosa tenen els nord-americans és pressa a l’hora d’acabar totes les seves jugades, ja sigui al contraatac, amb un tir ràpid o amb un jugador penjat a l’anella.