ADAORA ELONU
ALERA-PIVOT DE L’SPAR CITYLIFT UNI GIRONA
“Soc difícil de classificar”
“Hi vaig estar molt bé i era molt feliç, i el més important per a mi és que hi vaig créixer com a persona i com a jugadora”
“Sempre ha anat millorant respecte a la temporada anterior. Tothom me n’ha dit meravelles”
Novembre
Elonu serà el focus d’atenció de Würzburg el 2 de novembre quan l’Spar Citylift jugui a Salamanca el partit de lliga. “No m’hi he trobat mai, però crec que serà especial”, diu la nigeriana, que per primer cop en el sisè any a la Lliga Femenina s’enfrontarà a un equip amb qui havia jugat abans. Burgos i Conquero van baixar o desaparèixer, quan l’alera pivot nigeriana va arribar primer a Conca i després a la capital castellana.
El que realment em va fer prendre la decisió de venir va ser veure que bé que hi estan aquí les jugadores
Adaora Elonu (Houston, EUA, 1990) passa els seus primers dies com a jugadora de l’Spar Citylift, després de tres temporades a l’Avenida en què l’equip castellà es va convertir en una bèstia negra per a l’Uni. L’alera pivot (1,85m) hi va arribar com l’MVP de la Lliga Femenina el 2016 –amb el Conquero va aconseguir la copa, el darrer trofeu que no havia alçat el conjunt castellà fins al maig– i va guanyar tots els títols a l’equip gironí fins a la darrera lliga. Capitana de la selecció nigeriana, campiona d’Àfrica aquest agost per tercer cop seguit, a Camprodon hi jugarà per primer cop, aquesta tarda (19 h), amb la samarreta gironina.
De Salamanca a Girona... No és gaire habitual. Com va anar?
Al principi no ho tenia previst. Perquè la meva prioritat era seguir jugant a la lliga espanyola, al nivell més alt. Girona suposava una gran oportunitat per a mi i hi podia estar bé. I no és que hagués d’escollir entre Salamanca i aquí, sinó que volia anar on pogués estar millor.
Ho guanyen tot en l’àmbit estatal. Fins a aquesta darrera lliga... És un bon lloc per jugar-hi.
El primer any va ser molt bo, l’adaptació molt ràpida. I després cada any anava millorant des del punt de vista individual i l’equip també creixia. Hi vaig estar molt bé i era molt feliç, i el més important per a mi és que hi vaig créixer com a persona i com a jugadora. I sí que és un lloc molt bo per jugar, l’ambient és increïble, la gent et coneix quan vas pel carrer i et demanen fer-se una foto amb tu... Sí que és un bon lloc.
Aquests tres anys ha vist créixer l’Uni, des de Salamanca també. Fa dos estius, quan va venir Núria Martínez: l’any passat, que van fitxar Laia Palau; ara aquest estiu per a l’Eurolliga...
Crec que és un club que sempre ha anat millorant respecte a la temporada anterior. I abans de venir aquí tothom que me n’ha parlat ho ha fet de manera meravellosa: la cultura, l’estil de vida, l’organització del club... Sí que aquests noms que dius suposen una millora, però el que realment em va fer prendre la decisió de venir va ser veure que bé que hi estan aquí les jugadores.
La temporada passada l’Uni va guanyar dos cops l’Avenida, després d’anys i panys sense fer-ho. El primer cop va ser a la lliga regular, al desembre, i era el primer triomf d’Èric Surís en la seva tercera temporada. Tant mal els va fer? Perquè van fulminar l’entrenador, Lino López.
Bé, saps que les favorites potser érem nosaltres però Girona tenia un gran equip, l’any passat ja. Són coses que poden passar.
I la final de copa? Recordo que aquell dia al seu equip reien i ballaven abans de l’escalfament i a l’altre costat de la pista les cares eren de derrota, gairebé.
Jo no sé què passava al costat de l’Uni, llavors. Sí que et puc dir que nosaltres hi arribàvem en un gran moment de forma. Acabàvem els entrenaments a un nivell molt alt en tots els sentits i teníem molta confiança en nosaltres mateixes. També l’arribada d’en Miguel Ángel Ortega, setmanes abans, va fer que comencéssim a construir un altre tipus d’equip que culminava en aquell títol, aquella fase final.
Després, al partit de lliga a Salamanca, es tornen a cruspir l’Uni. Què canvia respecte al primer de la final, aquell primer quart? És com el del partit de l’hivern a Fontajau, les treuen del camp! Quan se’ls posen al davant no les remunten, Núria, Laia...
Sí, tens raó, comencen molt i molt fortes i no sé com s’ho fan. I en el primer partit de la final, a Salamanca per exemple, ens dèiem a nosaltres mateixes: noies, hem de seguir, hem de reaccionar. I sí que ho vam fer, durant el partit, però no prou.
Hi ha un altre tema que segur que devia veure des de l’altre costat. Érika de Souza es cruspia Nádia Colhado. M’ho explica? És una qüestió mental, potser?
És possible que l’explicació vagi per aquí, pel tema mental. Però no ho sé, si es tracta d’una mena de competició paral·lela entre elles, que ve de temps enrere perquè totes dues són del Brasil. Sí que és cert que la Nádia és una molt bona jugadora, però davant Érika, els rebots o els duels un per un sempre els guanyava la mateixa. No ho sé... De fet, serà un duel que entre Girona i Salamanca ja no es veurà més.
Quan vostè va fitxar per l’Spar Citylift Nádia encara era a l’equip i després se’n va desvincular. Hi surt guanyant, vostè, pel tema dels passaports a l’Eurolliga?
No sé si sortir-hi guanyant és l’expressió, jo no sé com va ser la sortida i tampoc me n’alegro. Sí que la situació actual és aquesta. I el que hi surt guanyant potser és l’entrenador, que no haurà d’estar prenent decisions cada setmana i pot preparar les competicions amb les mateixes.
Quan jugava contra l’Uni la vèiem defensar la base. Què n’hem d’esperar, del seu joc, què li ha dit Èric Surís? Per entendre’ns, és més com Keisha Brown o com Gabby Williams?
Bé, sé perfectament que el meu joc pot ser molt difícil de classificar, de posar-lo en una casella. No hi penso, en això, o amb quin tipus de jugadora em puc comparar. No soc una jugadora que només pot fer una cosa. El que m’ha dit l’entrenador és que faci el meu joc, que sigui agressiva.
Ha alçat el seu tercer Afrobasket seguit, és la capitana de Nigèria. Guanyar la final a la pista del Senegal, l’amfitrió...
Va ser massa, diuen que hi havia 22.000 persones i al pavelló hi havia 17.000 seients, imagina’t. Increïble, pensa que només per arribar al pavelló va costar molt perquè amb la gent que hi havia al carrer l’autocar no es podia ni moure. Després el partit va anar segons el previst i vam poder guanyar-lo.
A Nigèria compartia equip amb Evelyn Akhator, el seu relleu a Salamanca. Com les veu? Sense Eurolliga 13 anys després...
No en tinc ni idea, de com els anirà, espero que bé perquè són unes bones noies i han fet un bon equip, jove i amb ganes.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.