Amb nostàlgia, aquesta és la paraula. Però abans de començar una nova etapa de la meva vida volia tan­car aquesta, la de juga­dor, i per això vaig fer la carta de comiat. Era a casa amb les meves filles i així és com vaig escriure el meu adeu espor­tiu, d’una forma fluida.

Pri­mer vull veure com reac­ci­ono fora del bàsquet, que per a mi ha estat una bom­bo­lla els últims vint anys. No sé si estic pre­pa­rat per a gaire res més fora d’això. He fet un curs de gestió d’empre­ses però en rea­li­tat no sé què vull fer a banda de gau­dir de la família. M’ho prenc tot sense pressa però sense pausa. La sort que he tin­gut és que he rebut pro­pos­tes que m’han fet il·lusió, però no vull pren­dre cap decisió ràpida. Allò que final­ment faci vull que m’agradi.

Sí, ja sigui com a comen­ta­rista tele­vi­siu o fins i tot com a agent de juga­dors. Tinc la sort també que tant el Bàsquet Girona com el Barça m’han dit que sem­pre hi tindré lloc si hi volgués col·labo­rar. Amb tot, la pri­o­ri­tat ara és parar un temps.

Sí, perquè Girona és casa meva i al Barça és on vaig arri­bar més amunt. Man­resa, però, també és un lloc espe­cial, tot i que només hi vaig estar una tem­po­rada. Em vaig sen­tir molt esti­mat i vaig gau­dir com mai del bàsquet al final de la meva car­rera. Ja ho havia fet gai­rebé tot i allò em va venir de més. Gau­dia i feia gau­dir la gent. És quan he jugat més feliç i més tran­quil a la meva vida. Al Barça tot es viu tan al límit que costa d’assa­bo­rir segons quins èxits.

Ho vaig dir molt jove però ara, reti­rat, ho con­firmo. Gai­rebé ningú té més experiència de jugar en clubs cata­lans que jo i l’aspi­ració de tots els juga­dors del país amb qui he com­par­tit equip, en el 99 per cent dels casos, era jugar al Barça. És un pri­vi­legi haver-ho fet.

Sí. No haig d’ama­gar que allà vaig sig­nar un con­tracte alt i just després va arri­bar la crisi. Allò em va per­ju­di­car. Jo mateix vaig accep­tar una rebaixa impor­tant en el con­tracte, però mai se’m va agrair i em va saber greu. Espor­ti­va­ment la cosa tam­poc anava bé i tot això va sumar en con­tra meu. Hi vaig pas­sar bons moments i en tinc bons rècords, però també hi va haver èpoques en què vaig sen­tir-me incòmode per tot això.

Còmode no és la paraula que cita­ria, però el que més m’ha aju­dat és Iva­no­vic. El meu estil de joc es va ade­quar al que ell volia i exi­gia. Jo era un juga­dor que com­plia exac­ta­ment el que ell dema­nava. Si havia d’anar a la dreta, doncs a la dreta; si havia anar cap a l’esquerra, jo cap a l’esquerra. Tot el que deia per mi anava a missa. Amb ell vaig arri­bar al límit de les meves pos­si­bi­li­tats i li ho agra­eixo, tot i que també s’ha de dir que va ser una etapa molt dura, tant física­ment com men­tal­ment.

Va ser el meu moment de màxim apo­geu. Em va pas­sar una cosa, a més, a la qual no estava acos­tu­mat. Jo no era una estre­lla però després de la final vaig començar a rebre tants i tants mis­sat­ges al mòbil que se’m va col·lap­sar. Veia com ana­ven entrant a la pan­ta­lla sense atu­ra­dor i després van venir les entre­vis­tes a tots els mit­jans, una situ­ació inèdita per a mi. Després una de les coses més maques que m’han pas­sat com a juga­dor és entrar en un res­tau­rant a Bar­ce­lona i que tota la gent es posi a aplau­dir de forma espontània. Pell de gallina.

Com­pe­tir en un gran tor­neig de selec­ci­ons. Per al mun­dial del 2006 vaig estar en la pre­se­lecció, però a l’Eurobàsquet del 2007 Gar­ba­josa estava lesi­o­nat i vaig estar a l’equip fins a l’últim dia, fins que ell va acon­se­guir una asse­gu­rança per als Rap­tors i vaig que­dar fora.

Quan va aparèixer l’Akas­vayu la pri­mera sen­sació va ser d’ale­gria i de ganes d’anar-hi perquè era una plan­ti­lla impres­si­o­nant. Però després d’uns quants mesos els matei­xos juga­dors ja em van dir que hi havia pro­ble­mes, fins que la cosa va aca­bar com va aca­bar. Per això és tan impor­tant que hagi arri­bat Marc Gasol, que és un ena­mo­rat de la ciu­tat i estic con­vençut que aca­barà por­tant l’equip a l’ACB.

Fos un altre juga­dor o per­sona no m’ho creu­ria, però d’ell sí.

Jo veia que era boníssim i ho deia perquè tot­hom par­lava d’en Pau i ningú d’ell. Però allà, és clar, va topar amb Iva­no­vic, que li deia a la cara que pesava massa. Recordo un exer­cici de tan­ques a la pre­tem­po­rada. En Marc les tom­bava totes i ell l’hi feia repe­tir. Allò sem­blava un cam­pa­ment mili­tar. Era molt heavy. A mi em va anar molt bé, però feia coses que ni jo ente­nia. Recordo un par­tit con­tra l’Olym­piacòs. Guanyàvem de 25 i en els últims minuts ens vam rela­xar i van reta­llar deu punts o així. Ens va fotre una escri­das­sada impres­si­o­nant i l’endemà, que no teníem entre­na­ment, ens va fer aixe­car a les set per anar a córrer gra­des cap amunt i cap avall.

Sobre­tot la pri­mera con­versa. Sent jove em va donar molta con­fiança perquè em va dir que podia jugar de 3 i de 4 per­fec­ta­ment. Després el van can­viar per Mon­tes i ell, en canvi, ja em va dei­xar clar que de 3 hi havia Bodi­roga i que de 4 tin­dria molt pocs minuts. M’hau­ria anat bé tenir Pesic més temps com a entre­na­dor. Em va saber greu tot el que va pas­sar.

Alguna al final de la meva car­rera. La més forta, la de jugar en un equip de Tehe­ran. Havia res­cin­dit el con­tracte amb la Penya, no havia fet una bona tem­po­rada i ho tenia fotut per con­ti­nuar a l’ACB. La meva dona em va dir que hi anés sol, però m’ofe­rien uns 50.000 dòlars al mes, poca broma, i ho havia de tenir en compte. Algu­nes coses que em van expli­car de l’Iran van fer que em fes enrere i vaig tenir la sort també de rebre la pro­posta de l’Andorra.

En certa manera sí perquè no era un juga­dor que només jugués al pal baix i era molt ràpid, tot i que amb Iva­no­vic la meva apor­tació en el tri­ple va dis­mi­nuir i això em va per­ju­di­car a la llarga. Ara els qua­tre oberts tiren tots de tres. Abans era una vir­tut i ara és una obli­gació.

La paraula clau en el bàsquet modern és la poli­valència. Els juga­dors exte­ri­ors són cada vegada més grans. Per la meva men­ta­li­tat m’hau­ria agra­dat ser base. En la meva última etapa he gau­dit més donant assistències que ano­tant. M’agra­dava molt ser un dels dis­tribuïdors de joc de l’equip; crec que hau­ria estat un molt bon base si hagués començat en una posició exte­rior.

M’ha con­di­ci­o­nat nega­ti­va­ment en l’aspecte defen­siu perquè quan un juga­dor de 90 qui­los en defensa un de més de cent sem­pre pateix. És matemàtic. Ho inten­tes fer de mol­tes mane­res però és molt difícil. Algu­nes tem­po­ra­des hau­ria tin­gut molts més minuts si no hagués estat per aquest des­a­van­tatge físic.

El més difícil de defen­sar que m’he tro­bat és Scola, perquè al final no sabia com ho s’feia però sem­pre es feia lloc. Com a com­pany Navarro en el seu moment de ple­ni­tud era una cosa irreal. En els entre­na­ments li veia fer coses que pen­sava: com és pos­si­ble? Com a men­ta­li­tat de tre­ball, m’agra­dava molt Basile perquè encara que no anotés ho donava tot en defensa i es que­dava pràcti­ca­ment cada dia després dels entre­na­ments a prac­ti­car el tir. Al Barça hi havia altres juga­dors de molt de caràcter, com Sada i Gri­mau, que és el que s’ha tro­bat a fal­tar aquests últims anys.

Hi ha una cosa en la qual soc un mal exem­ple i és de les pri­me­res coses que em pre­gun­ten. Què has estu­diat? Em vaig que­dar al pri­mer grau d’FP. No era un bon estu­di­ant i el bàsquet també em va impe­dir que pogués con­ti­nuar. Molts juga­dors ho han pogut fer i jo acon­se­llo als nois que ho facin encara que sigui molt difícil. Ho noto ara, em fal­ten conei­xe­ments i cul­tura.

A l’escola (Maris­tes de Girona) era força bo en el salt d’alçada i havia gua­nyat alguna meda­lla en cam­pi­o­nats de Cata­lu­nya. Em deien que tenia bona fiso­no­mia per als salts però des dels nou anys que sen­tia que el bàsquet era el meu esport.

Amb 13 anys va pas­sar una cosa relle­vant per al meu futur. Vaig anar a fer una prova al Joven­tut. Feia 1,90 m però estava poc fet, era prim i encara no tenia una gran coor­di­nació. Hi havia un munt de nois, suposo que de dife­rents llocs de Cata­lu­nya. Era com un gran càsting. Ho tenien molt ben mun­tat. Jo no des­ta­cava gens i van sepa­rar pri­mer un grup de juga­dors entre els quals hi era jo. Donava per fet que em des­car­ta­ven. Però just aquells havíem de tor­nar l’endemà. En el següent entre­na­ment van fer una altra selecció i només en vam que­dar dos. Un era jo i l’altre en Sergi Vidal, que anava molt sobrat. Alguna cosa em van veure que ni jo mateix havia detec­tat. Allò em va donar segu­re­tat.

Just lla­vors em va tru­car el Girona i com a casa, enlloc.

L’ascens a l’EBA va ser pletòric. Encara tinc con­tacte amb alguns dels juga­dors i fins i tot vaig pen­sar que­dar-me una tem­po­rada més, però calia fer un pas més. La cessió a Múrcia era necessària no només per madu­rar com a juga­dor sinó com a per­sona ja que m’havia d’espa­vi­lar lluny de casa.

Hi havia l’expec­ta­tiva de pujar a la LEB Or però ens fal­tava alguna cosa més; em va sor­pren­dre també el nivell de con­tacte físic; em vaig sen­tir poc res­pec­tat però es veu que els àrbi­tres són més per­mis­sius per sis­tema.

Soc inde­pen­den­tista i m’hi posi­ci­ono, tot i que soc molt res­pectuós amb totes les opi­ni­ons. Posar els polítics a la presó ha estat un error greu per part d’Espa­nya i l’únic que pro­vo­carà és una frac­tura encara més gran amb Cata­lu­nya. Ara estic molt cap­fi­cat amb la situ­ació política; no sé si com a juga­dor del Barça ho hau­ria fet; però la sentència i sobre­tot l’1 d’octu­bre, que pas­sarà a la història, han pro­vo­cat, com deia, una gran frac­tura que tri­garà molts anys a cica­trit­zar i que farà que la inde­pendència arribi fins i tot molt abans del que molts hau­rien pre­vist.

És una cosa que mai m’havia plan­te­jat, però si m’ho dema­nes­sin ara aquest és el moment de fer-ho. No pots dir que no ni ama­gar-te sota una pedra amb tot el que està pas­sant.