Bones sensacions, l’equip cohesionat, la moral alta i molt bon ambient al vestidor. Són ingredients bàsics per afrontar una competició. Fa tres anys vam arribar a la copa amb un equip molt anotador que arrasava els rivals, feia un joc espectacular i jugava a 80 punts. Però no era capaç de competir contra els grans, que llavors no te’ls trobaves, fins l’Avenida, perquè jugàvem l’Eurocopa i no et trobaves els equips potents fins després de la copa. Ara arribem amb un equip que se sap dosificar, sap quin és el seu objectiu i a quines cites ha d’arribar al màxim.

Si la féssim ara a Girona seria molt forta, i si em poso a la pell del Salamanca, la pressió és tota per a ells. Nosaltres tenim la que ens posem, que és molta perquè volem competir per tots els títols. Les cinc victòries no volen dir res, però són coses que afecten. Per a nosaltres era una llosa dur-ne tantes contra l’Avenida i espero que els hàgim traspassat aquesta pressió.

El que hem fet aquest any ha estat avançar els terminis, la crisi i la reconstrucció. L’any passat hi anàvem a obrir el paraigua i arribar a la final ja va ser un triomf. I disputar-la com vam fer-ho... En canvi, aquest any les aspiracions són màximes.

No és una situació que puguis tenir prevista però se n’aprèn en el sentit que potser aquest any ens hi hem anticipat. De crisis sempre n’hi ha, i més en el bàsquet femení, entrades i sortides. No les hem forçat però sí que les hem gestionat i quan una jugadora ha demanat marxar li hem dit que era el moment, que no esperaríem. Hem tingut clar que si volíem arribar bé a la copa s’havia de fer abans, encara que costés certa inestabilitat i certes derrotes que tant de bo no haguéssim tingut, tot i que hi havia prou bon equip.

És la pressió que hem volgut tenir perquè també hauríem pogut dir no a Xargay, aquesta temporada. O a Vasic a l’estiu. I la gestió és molt fàcil [riu]. La papereta la té l’Èric. Però és molt fàcil: signo tenir jugadores d’aquest nivell cada any, perquè són molt professionals. Davant els problemes, Laia, Vasic o Marta són les primeres a buscar solucions. Volen guanyar i ho posaran tot de part seva per fer-ho: no és casualitat el seu palmarès, no busquen excuses.

Va ser dur per al club. I ho és. La gent no n’és conscient i ens vam sentir molt estimats en aquell moment, però no reïx la campanya, en empreses i institucions. Els aficionats omplen Fontajau però crec que no són conscients que potser l’any que ve en lloc d’un pas enrere n’haurem de fer cinc. Per eixugar el dèficit d’aquesta temporada, si la gent no ens ajuda, en pagarem les conseqüències i després lamentarem no tenir jugadores d’aquest nivell, no poder guanyar títols o jugar a Europa.

No crec que sigui desaparèixer i ni jo, ni la junta directiva ni els històrics del club deixarem que desaparegui. No hi ha un Akasvayu, però sí pressupostos molt controlats i no permetrem que amb el forat que s’ha generat aquest any l’any que ve la maquinària segueixi endavant i formant plantilles per guanyar títols estirant més el braç que la màniga. En pagarem les conseqüències, l’any que ve.

Girona és petita i tothom sap per què Marta Xargay va venir. O per què Vasic i Laia Palau són aquí: no podem pagar-los el que la gent es pensa que cobren. No sé si hi seran, però Girona és prou llaminera perquè no pot ser que cada any en totes les circumstàncies s’ajuntin els astres com ara i totes aquestes jugadores siguin aquí. Però si fem les coses bé com fins ara i tenim el club equilibrat, endreçat i les jugadores cobren al dia, acabarà venint una Chelsea Grey o jugadores que mai diries que podien venir. Crec que el punt d’inflexió és l’arribada de Joaquim Vidal i la de Cayetano Pérez com a president. Un pas per ser més ambiciosos i Núria és el primer i obre la porta a més arribades.

L’esport femení ha crescut. Perquè la societat ho ha volgut i no pas pels mitjans que s’hi han posat. Són ínfims. Ara mateix tenim una competició molt atractiva i porta el nom “de la Reina”. Què ha fet aquesta institució, per portar el nom? Ve d’una herència del Generalísimo, el rei, la reina... I serà el primer cop que hi va, a una final. Ni hi han posat diners, ni han fet esforços, ni hi han anat mai a potenciar-la. Fa deu anys, quan vam pujar, vam proposar buscar un patrocinador, és la competició més atractiva d’esport femení i tindria recorregut. I encara contents, alguns, que hi vagi per primer cop. Però què ha fet? Deixant de banda qualsevol consideració personal després de l’1 d’octubre i el 3 d’octubre.