PEP CARGOL
DIRECTOR ESPORTIU CASADEMONT SARAGOSSA
“Tinc 52 anys i el bàsquet no m’ha deixat”
“Busquem els nostres màxims, amb els joves i fins allà on puguem”, diu l’arquitecte de l’equip revelació de l’ACB
“Me n’alegro molt que el bàsquet a Girona, tant de noies com de nois, tingui aquesta empenta i aquest suport”
Mirem de trobar el jugador que encaixi millor amb nosaltres com a club, quant a creixement. No és fàcil per a ningú
Em consta que Marc Gasol està molt a sobre del projecte de Girona, pendent de tot. Si el dia de demà juga, l’aniré a veure
El Casademont Saragossa era l’equip revelació de l’ACB abans que s’aturés la competició, amb el seu tercer lloc a la classificació (16-7) i havent guanyat a casa els dos primers (Barça i Madrid) i un altre equip d’Eurolliga com el Baskonia. Un èxit que té en Pep Cargol (Sant Joan les Fonts, 1968) el seu ideòleg a la direcció esportiva del club, refundat el 2002, que ha tornat el bàsquet de primer nivell a la capital aragonesa. L’exaler va marcar tendència els anys vuitanta perquè va ser dels primers jugadors per sobre els dos metres (2,04 m) que jugava al perímetre i, després de guanyar l’Eurolliga precisament a Saragossa amb el Madrid d’Obradovic (1995), va fitxar pel Valvi (1995-98). Benfica, Caja San Fernando, PAOK, Gijón i Saragossa, un any a cada lloc, serien fins al 2003 els seus clubs com a jugador abans de passar per les banquetes i, fa dos anys, fer el salt al despatx.
Eren la sensació del curs abans de l’aturada: tercers i classificats per a la Final a 8 de la lliga de campions de Basquet. Pintava bé. Un balanç?
És una temporada totalment anòmala, diferent: a onze jornades per acabar la fase regular estàvem en aquesta situació que descrius i amb el coronavirus canvia tot el paradigma. Les notes sempre es posen al final i queda aquesta darrera fase, que és final i extraordinària. Fora del normal i, en aquesta situació, busquem els nostres màxims conscients que arribem amb dos jugadors que no hi seran, com Jason Thompson i DJ Seeley, que estan als Estats Units, i Fran Vázquez.
Si es tractés d’una avaluació continuada, vostès no havien deixat la feina per a última hora.
Mirarem de competir al màxim, amb els jugadors joves i fins allà on puguem. Mai ho hem fet i evidentment anem passant partits i el nostre últim és el de Lituània contra el Lietkabelis i el que ens permet és estar a la fase final a vuit de la BCL. El tenim molt present i aquesta setmana estem fent els entrenaments que ens permeten la fase en què estem. I en aquesta avaluació hi ha això, ser capaços de gestionar el que ens estem trobant.
La solució dels dotze que comencen la setmana que ve...
Ve d’un acord que s’adopta per majoria i dins les opcions que hi havia de 8, 12 o 16 tot tenia pros i contres. El Manresa i l’Obradoiro queden fora amb les mateixes victòries que la Penya i el Manresa per 10 punts. I si ho feies a 8... La idea era acabar la temporada competint i preparar la 2020/21 el millor possible. És important recordar que la mesura va ser adoptada per consens i que era la millor possible.
Les circumstàncies obliguen a recórrer al que vostès anomenen “generació Z”. Poden acusar la pressió o els pot servir d’aprenentatge? A Carlos Alocen el va fitxar el Madrid l’estiu passat i els el cedeix un any. Vostè que coneix aquell club, el veu preparat per fer el salt?
Hi ha Carlos Alocen i Vit Krejci que ja han jugat molts minuts. Sempre es pot buscar el costat positiu i volem competir. I en Carlos el que volem és que sigui capaç de continuar creixent. Està amb nosaltres des que té dotze anys i és molt treballador. El que passi ho sabrà gestionar amb la naturalitat i la normalitat amb què ho està fent. I la maduresa que demostra, també amb frescor i espontaneïtat. No oblidem que és un noi de 19 anys.
La crisi li ha fet canviar la planificació? A hores d’ara, potser tindria l’equip fet, ja?
Sempre estem funcionant, almenys nosaltres. Planificant i mirant d’analitzar les situacions, preveure i mirar de resoldre què va passant. Això ho ha complicat, ho ha fet més difícil perquè has de mirar d’esbrinar quines circumstàncies al mercat hi haurà aquest estiu, i ens ho anirem trobant a mesura que avançarà el temps.
Els afectarà quant a pressupost. Clubs com el seu, parteixen amb un cert avantatge?
Sempre és difícil i mirem de maximitzar els nostres recursos, mirant de trobar el jugador que encaixi millor per la situació de la seva carrera amb la qual ens trobem nosaltres com a club i pel que fa a creixement. Ajustar el mercat i el pressupost no és fàcil per a ningú.
Com veu el bàsquet gironí?
Les noies les segueixo: la meva neboda juga amb les infantils i me n’alegro molt, que el bàsquet a Girona, tant de noies com de nois, tingui aquesta empenta i aquest suport. Les noies ho estan fent de manera extraordinària. I ara ells a la LEB Or, amb el projecte de Marc Gasol.
Dos ascensos en tres anys i, ara, a un pas de l’ACB. Com ho veu?
Estan fent les coses d’una manera molt sensata, molt conscient i molt progressiva: fan passos molt segurs i ferms i des de la distància ho veig amb alegria i amb il·lusió. Perquè de mica en mica el bàsquet d’alt nivell torna a Fontajau. Tant de bo la gent s’hi senti propera i hi continuï anant.
Semblava una utopia però fa poc el mateix Marc Gasol ha dit que hi vol jugar, a LEB Or i tot.
Dependrà d’ell i em sembla extraordinari que un jugador de la seva trajectòria i el seu currículum, amb el pes que té en el món del bàsquet, es vulgui implicar de la manera que ho fa amb Girona, que ho visqui de tan a prop i que ho faci amb tanta il·lusió. Em consta que hi està molt a sobre i pendent. Si el dia de demà juga, em semblarà perfecte i l’aniré a veure [riu].
Fontajau va ser casa seva, també. Veure’l inundat pel ‘Glòria’...
Em van començar a enviar imatges de com estava l’aigua i pensava que el riu era lluny. 700 o 800 metres? Pujava i et preguntes com pot ser. Una llàstima, però afortunadament s’ha pogut arreglar.
“En guardo molt bon record”
L’Open McDonald’s va donar a conèixer Pep Cargol, quan Lolo Sainz el va emparellar amb Larry Bird, autor de 29 punts aquella nit a Madrid. Ell en va fer 15 i va ser un dels destacats d’un equip en què hi havia llegendes com Fernando Martín i Drazen Petrovic.
Quants cops li han rememorat aquell duel amb Larry Bird? Se’n cansa?
Força, la veritat, però és un molt bon record i ara que amb el confinament hem estat a casa i han reemès tants de partits, el meu fill i les meves filles, que tenen 19 i 23 i 25 anys, no tenien el record de veure’m jugar. I ara ho hem fet i aquest el vam tornar a veure i va ser maco recordar aquell partit. Per a mi era extraordinari poder jugar contra aquells jugadors i aquell equip mític, campió de l’NBA l’any anterior.
Només 20 anys, al·lucinava quan era a la pista? O se centrava en el joc?
Tenia 20 anys, sí. Mentre jugava, res, jugar. I quan s’acaba el partit i tothom en comença a parlar és quan prens consciència de la repercussió del que ha passat. Jo el que feia era jugar, m’ho estava passant molt bé. I ho feies contra els Boston i amb Larry Bird al davant, que era algú de qui jo tenia el pòster a l’habitació. En guardo molt bon record.
Amb què es queda, títols com l’Eurolliga precisament a Saragossa o haver compartit vestidor amb jugadors que eren estrelles i que ara són llegenda?
Després de tants queda el pòsit. Allò més enllà del record, que et queda integrat en les teves vivències, la teva personalitat per tot el que has anat vivint i amb la sort de compartir totes aquestes coses. Hi he estat molts anys i en vestidors amb grans jugadors i amb gent que després han estat amics meus per tota la vida. Això, al final, és poder gaudir del bàsquet. Jo vaig començar jugant al mini a Sant Joan les Fonts, tinc 52 anys i el bàsquet no m’ha deixat, és part de la meva vida i crec que ja no em deixarà.
Ha canviat tot molt: la societat, l’esport... Ser jugador de bàsquet també?
És clar, tot. La vida. El que continua igual és que hi ha una pilota, una anella, un taulell i es juga cinc contra cinc. Canvien les característiques del joc, dels jugadors, la tecnologia que hi ha al voltant, el coneixement del joc, que a més ha evolucionat, l’entrenament físic i de joc que també ha evolucionat molt... Com tot a la societat, a la vostra redacció qualsevol cosa que tens al voltant fa uns anys tampoc hi era.
Fins i tot l’‘scouting’, tant present en el bàsquet actual, amb què el feien?
Amb un llapis i un paper [riu].
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.