Adeu al més gran dels somriures
Bàsquet. Núria Martínez anuncia que deixa l’esport de primer nivell per centrar-se en nous projectes personals i professionals, després de 20 anys de carrera, els tres últims dels quals a l’Uni Girona, que li farà un reconeixement
“He estat mesos donant-li voltes i finalment he pres la decisió, molt meditada, de deixar les pistes”, diu Núria Martínez (1,74 m, 1984) sobre la retirada com a jugadora professional.
La mataronina, que ha estat jugadora de l’Spar Citylift els tres últims cursos i capitana de l’equip des de l’hivern, posa punt final a una dilatada carrera que va començar a l’UB Barça el 2000. Avenida i Ros Casares eren els altres clubs de la Lliga Femenina en què havia jugat abans d’arribar a Fontajau, tancant deu anys a l’estranger (Rússia, Itàlia i Turquia) i amb dues experiències a la WNBA (Lynx 2005 i 2010), dos Jocs Olímpics (2004 i 2008) i sis medalles amb la selecció espanyola –una plata i un bronze en mundials i una plata i tres bronzes en els europeus.
“Nous projectes que em fan molta il·lusió” en l’aspecte personal i professional són els motius que han precipitat l’adeu d’una de les jugadores de l’àmbit català i estatal més carismàtiques de tots els temps, pel seu somriure i la seva entrega a la pista, en la mateixa proporció. “El bàsquet el continuaré vivint igual i m’agradarà sempre”, puntualitza sobre un hipotètic retorn, no a curt termini, en la modalitat de 3x3, de la qual va guanyar la plata en l’europeu l’estiu passat.
L’evolució
“S’ha d’estar orgullós del que hem aconseguit i del que queda per aconseguir. L’esport femení ha evolucionat molt i estic contenta d’haver format part d’aquesta etapa”, sintetitza sobre com ha canviat el seguiment des que va arribar al primer nivell. Una progressió que en tres anys ha viscut, també a Girona, i des de la pista. “Estic contenta perquè el projecte ha crescut, ha millorat i s’ha fet fort. Aquest any ha estat estrany, però l’Uni ha de continuar amb aquest plantejament i seguir fent bé les coses.”
La tercera temporada a Fontajau, amb una lesió de llarga durada als isquiotibials a l’estiu i la pandèmia del coronavirus marquen l’últim curs de Núria Martínez com a professional. “Em quedo amb tota la meva trajectòria i no amb l’últim any. La lliga ha quedat en blanc, però això no em marcarà, sinó tenir 20 anys de carrera a l’estranger, i aquí bastant completa.” “Els teus equips acaben sent la teva família, per la intensitat amb què es viu i les hores compartides. Em quedo amb moltes amigues i tot el que em queda són bons records”, exposa, sabent que podria haver continuat en actiu. I hi afegeix: “Seguiré vinculada al bàsquet, no sé a quin nivell, però ser entrenadora al més alt nivell no m’atrau. Ja ho veurem, si una escoleta de bàsquet...”.
“M’hi passaré segur, ho he dit a les companyes i no me n’escapo”, assegura sobre l’Spar Girona, el que haurà estat el seu últim equip. Hi ha guanyat cinc títols, inclosa una lliga –en té dues més, una amb l’UB Barça (2003) i l’altra amb l’Avenida (2006)–, i una supercopa i, l’Uni li farà un reconeixement el curs que ve en espera de saber-ne el dia i el format per la incertesa sanitària.
LES REACCIONS
