Més enllà del bé i del mal i ja amb més anells que dits, Phil Jack­son era el mem­bre de la plan­ti­lla dels Lakers menys afec­tat un cop aca­bat el par­tit. L'emoció i les llàgri­mes de Fis­her o Pau, la ràbia gens con­tin­guda de Kobe, l'ale­gria exul­tant d'Odom i la infan­til de Bynum o les ria­lles demoníaques d'Artest no van fer immu­tar el senyor dels anells, ins­tal·lat des de no se sap quan en una ataràxia incor­rup­ti­ble.

Sem­pre en un segon pla en les cele­bra­ci­ons, el tècnic de Mon­tana (17-9-1945) va aga­far el micròfon per donar les gràcies, per feli­ci­tar els juga­dors i la franquícia i per reme­tre al final de la set­mana vinent tots aquells que volen saber si con­ti­nuarà al cap­da­vant de l'equip. La lle­genda, si ha de con­ti­nuar, ho farà per pres­cripció mèdica, no pas per ambició per­so­nal o cre­matística del Mes­tre Zen: als 12 mili­ons de con­tracte el títol li repor­tarà dos mili­ons més de prima, un per ser a la final i l'altre per gua­nyar-la. Un tri­omf, la del seu tretzè anell, onzè com a tècnic, del qual n'han que­dat dues dades més per als lli­bres: els Lakers, el seu equip, han estat els pri­mers a gua­nyar el títol ini­ci­ant l'últim quart del setè par­tit per sota en el resul­tat i, amb un 32% d'encert en el tir, han esta­blert el mínim per­cen­tatge per asso­lir la victòria. Amb medi­tació o sense, sem­pre gua­nya­dor.