Un repòquer català

Àlex Bar­rera (Esplu­gues de Llo­bre­gat, 1992), Miquel Salvó (Vila­nova i la Geltrú, 1994), Xavi Raba­seda (Ripoll, 1989) i Joan Peñarroya (Ter­rassa, 1969). Són els qua­tre mem­bres de l’armada cata­lana de Bur­gos. Han aju­dat a fer que el club bur­galès s’hagi con­ver­tit en un monu­ment més de la ciu­tat al cos­tat de la cate­dral de Santa Maria, patri­moni de la huma­ni­tat. Jugant a bàsquet han fet embo­gir els 355.429 habi­tants de la freda loca­li­tat de Cas­te­lla i Lleó. No només no ho podran cele­brar a la plaça de toros recon­ver­tida en pista de bàsquet sinó que les res­tric­ci­ons pel coro­na­vi­rus van fer que ahir en arri­bar no hi hagués més actes que un sopar d’equip amb la direc­tiva i ins­ti­tu­ci­ons. Res amb el públic. Pos­po­sat.

Els qua­tre pro­ta­go­nis­tes tenen al dar­rere històries curi­o­ses. Joan Peñarroya ha tin­gut una evo­lució de rècord: campió de LEB Plata i ascens, campió de la copa Príncep, campió de LEB Or i ascens ACB, el Mora­Banc a la copa i al play-off, el Man­resa al play-off 21 anys després i no amb un equip top, i va anar a Bur­gos amb l’objec­tiu de créixer i fer créixer i porta l’equip cas­tellà a la semi­fi­nal de l’ACB i ara campió euro­peu. Aquesta icona de Man­resa, on juga el seu fill Marc, només té un dubte: quant tar­darà a fit­xar per un club gran?

Més curi­osa és la tra­jectòria de Miquel Salvó. Sor­git del plan­ter del Barça, quan era cadet de segon any va haver de mar­xar. Va anar a jugar amb els amics al Samà, a la seva vila natal, amb qui va asso­lir l’ascens de la segona a la pri­mera cata­lana. Va mar­xar a Bèlgica per jugar al Char­le­roi i després de l’experiència va tor­nar per jugar al Cor­nellà a EBA per ini­ciar una esca­lada meteòrica. Un any després al Tar­ra­gona a Plata amb Berni Àlva­rez, 12 mesos després a Ovi­edo a Or amb Car­les Marco, després al Guipúscoa a ACB dos anys i cap a Bur­gos, on va ser impor­tant en la final euro­pea amb 12 punts en 20 minuts. Un altre del quar­tet és Xavi Raba­seda. Després de que­dar-se a les por­tes de la selecció durant molts anys, va entrar en la con­vo­catòria i va gua­nyar el mun­dial. I després de cinc tem­po­ra­des al Gran Canària, va accep­tar la pro­posta del Bur­gos, quan aca­bava de ser pare del Luca, enmig de la bom­bo­lla de la final a 12 de València. I, final­ment, Àlex Bar­rera, un pro­ducte de la fàbrica de juga­dors que és la Penya, on tenia com­petència, va fer un any a Man­resa i va fit­xar pel Bur­gos. Amb ell a l’equip van pujar a l’ACB. És un dels més esti­mats de l’equip. Fa ja cinc tem­po­ra­des que hi és i és el capità, jun­ta­ment amb Benite.

Al pòquer de cata­lans del Bur­gos a l’èxit indi­rec­ta­ment s’hi ha d’afe­gir un cinquè mem­bre que faria el repòquer: Fer­ran Bas­sas (Bada­lona, 1992). El base va tenir 20,9 minuts de mit­jana a la pista, amb 8,1 punts, un 49% en tri­ples, 2,4 rebots, 4,4 assistències i 10,9 de valo­ració durant la fase de clas­si­fi­cació del Bur­gos. Però va arri­bar el coro­na­vi­rus i es va ajor­nar la final a vuit ja ini­ci­ada la nova tem­po­rada. Ell, però, ara juga a la Penya. Fins a 22 juga­dors han par­ti­ci­pat en la tra­jectòria del Bur­gos en la FIBA Cham­pi­ons Lea­gue. Bas­sas, feliç, se sen­tia partícip: “El mèrit és d’ells, però sí que em sento con­tent d’haver apor­tat el meu gra­net de sorra per arri­bar-hi.”