Són un luxe, un tàndem impressionant, perquè la Laia fa mil anys que juga a primer nivell i la Chelsea no necessita targeta de presentació perquè és campiona WNBA. Però Maite Cazorla ha crescut molt i, tot i que té menys experiència, ens complementem.

No prou. He notat els mesos d’inactivitat. Quan vam tornar a entrenar-nos, hi havia tècnic nou, sistemes nous i cares noves. Em vaig centrar, com a capitana i base, a fer que l’equip rutllés i em vaig descuidar una mica de mi mateixa. Però anar a la selecció espanyola em va alliberar mentalment i vaig recuperar sensacions, i en la bombolla de l’Eurolliga ja em vaig sentir com abans.

Òbviament, les joves tenen molta qualitat, però el més important no és tenir qualitat, que també, sinó saber competir en moments de màxima pressió, quan no es pot fallar. La selecció de la qual he tingut la sort de formar part ha estat un equip compromès, amb fam i ambició, i això no és tan fàcil de trobar.

Podem jugar millor. Els resultats no ens poden fer perdre de vista el creixement com a equip. Estem lluny del que podem arribar a fer i crec que hem d’estar preparades per als partits que marquen la temporada.

Són superfavorites. Tenen una plantilla espectacular, i els faltaven un parell de jugadores que no sé si podran jugar. Estan en una altra dimensió. La meva motivació, tot i que no és una exigència del club, seria arribar a la final a quatre amb el Perfumerías. M’agradaria molt.

Es fa molt difícil jutjar una situació que desconec, perquè no he estat a dins; per moltes coses que es diguin, només saben la realitat els que han estat a dins. L’arribada de Julbe crec que els ha servit per veure més rotacions, més minuts per als joves, i això els dona més profunditat de banqueta. No conec el seu estil de joc, però sí que és un entrenador amb moltíssima experiència, i això els pot anar bé.

Ha estat molt estrany jugar aquests mesos sense la nostra afició. Els seguidors saben l’escalf que donen i la pressió que exerceixen, i havíem perdut fins ara un dels nostres punts forts, que era el factor camp. Sé que avui n’hi podran entrar uns 600, però segur que ho notarem i serà un primer pas.

Uf... Quan veus que apareix el metge, dius: “Ja hi tornem a ser.” Però tancarem la primera volta sense partits ajornats i havent fet una bona feina global.

A l’estiu vam fer molta pinya per tenir un bon protocol i ho vam aconseguir. I n’estem orgulloses, perquè va ser un triomf d’equip.

Són qüestions personals, igual que el tema d’Èric Surís. Valorar-ho sense tenir-ne prou coneixement seria arriscat, però crec que la gent ha de ser feliç i, si no se sent així, em sembla bé que vulgui canviar coses.