Des del 2014 la Penya no era capaç de guanyar al Martín Carpena. Set derrotes entre ACB i Eurocopa que parlen de la dificultat de superar l’Unicaja a Màlaga i encara més en un Top16, un equip que en els últims anys sempre ha estat a l’Eurolliga o entre els millors de l’Eurocopa. La Penya aconsegueix un triomf balsàmic que ha de servir de punt d’inflexió per recuperar les sensacions perdudes a l’ACB, on sumen cinc derrotes dels últims sis partits.

I el més important és que la victòria va ser més coral que mai, amb molts jugadors fent un pas endavant, sobretot Dawson, que va ser sorprenentment titular, i un Dimitrijevic –fent de segon base– centrat que va exhibir el talent però sobretot el seu joc descarat i amb una confiança que feia temps que no se li veia. I cal destacar els tot terreny López-Arostegui, Birgander i Ventura, i una exhibició en tota regla de Brodziansky. Tomic va fer també un pas endavant. Només faltava Bassas, que no havia aparegut però que, quan més calent estava el matx, va anotar dos triples en els últims instants, els seus únics punts, que van sentenciar. La Penya segueix amb pas ferm a Europa abans dels dos partits seguits al Palau contra Nanterre i Mònaco, que poden ser un pas definitiu cap als quarts.

Quant al matx, els verd-i-negres van veure com els malaguenys els robaven fins a nou rebots ofensius i això, combinat amb la mala defensa en els triples de Waczynski, va fer que marxessin al descans encaixant massa punts, com en els últims partits (49-43). En el tercer quart semblava que la Penya no resistia l’Unicaja, que va posar contra les cordes els de Duran (63-51). Però va ressorgir amb López-Arostegui, un Dawson excels i un Dimtrijevic letal. Es va entrar en una fase final d’infart en què la defensa de la Penya i l’encert de Bassas van sentenciar.