LAURA ANTOJA
ASSISTENT DE L’SPAR GIRONA
“Sempre m’enganxen”
“Conec l’Alfred perquè venim de l’escola badalonina, sé què busca i intento cohesionar més el grup”, diu la capitana de l’equip fa deu anys
“Hi ha anys que tot flueix i aquest no ho és, però, malgrat tot, tothom està proactiu”
Vaig trobar-me un equip molt professional, però amb inseguretat. Hi havia una manca d’energia
Laura Antoja (1,66 m, 1977) és el braç dret d’Alfred Julbe a la banqueta de l’Spar Girona, després d’arribar-hi abans de Nadal com a assistent. Capitana de l’Uni les dues primeres temporades a la Lliga Femenina (2009-2011), una oferta de l’Avenida va fer que Salamanca fos la seva darrera destinació en una dilatada trajectòria de gairebé dues dècades –Universitari, Hospitalet, la Seu, UB Barça, Hondarribia, Rivas i Saragossa– dirigint els equips des de la pista amb un joc elèctric. De seguida va tornar a Fontajau l’any de la primera lliga, com a fisioterapeuta, la professió que ha aparcat aquests mesos tancant la consulta que té a Argentona. Present en el debut de l’Uni a la copa, com a rival (71-67 el 10 de març del 2012 en la semifinal), parla del final de curs i del dubte de si continuarà més temps.
Tercera etapa a l’Uni. Com va?
El club, des que deixo de jugar, contacta amb mi habitualment perquè creuen que puc ser vàlida. La meva posició personal i professional, durant molts anys, fa que no hi pensi, a entrar en un cos tècnic. Aquest any els calia una persona que s’integrés ràpidament, que conegués el club i que connectés amb les jugadores, per fer de vincle entre elles i els entrenadors. I aterro, tenim l’Àlex lluny [De la Vega, preparador físic] i, com que tinc nocions i soc recuperadora, començo al gimnàs i, alhora, a la pista: conec l’Alfred perquè venim de l’escola badalonina, sé què busca i intento cohesionar una mica més el grup.
Amb la sortida de David Muñoz, que era el segon entrenador...
Arriben a aquest acord i agafo més protagonisme tècnic. Hi ha una parcel·la en què la persona ha de ser especial, perquè on no arriba un... Pots anar demanant gent, però tenim recursos limitats. I has de ser proactiva, i si vols que funcioni has de ser així. Entenem el bàsquet d’una manera semblant, amb l’Alfred, tot i que ell té una experiència bestial a la banqueta i potser l’ajudo en la comunicació amb la jugadora. N’estic aprenent molt.
S’esperava arribar a aquest nivell? Estava preparada?
No [riu]. No ho estava. Tenia la vida a Argentona amb la meva consulta, la meva família i el meu temps. Però quan el bàsquet truca a la porta se’m remouen coses. Sempre m’enganxen, per aquí. Ara tinc una vida oposada a la que tenia i em sento contenta, el que passa és que és molt exigent i no sé quina continuïtat tindré. Perquè m’agrada, però no puc viure així: he hagut de tancar la meva feina. És el meu món i m’ho passo bé, tinc il·lusió. Quan em posen a la pista m’encanta. M’ho he de poder plantejar, el jugador té un sou que li permet de viure dotze mesos i quan ho tens tot cobert pots dir si t’agrada o no.
Arriba el desembre. Com el troba, l’equip? Sabíem que el canvi de tècnic va afectar-les.
Vaig trobar-me un equip molt professional, tothom acata la situació i fa un pas endavant. Però amb una mica d’inseguretat, el grup una mica baix i hi havia una manca d’energia. Tothom treballava bé, en el seu lloc, i no pots reclamar res més, però, alhora, faltava un punt més per si vols lluitar de veritat per poder aspirar a les coses. Era com una injecció, punxar una mica.
Un estímul. I com que ni vostè ni jo hi érem no ho direm, però feia l’efecte que el vestidor vivia prou bé fins al novembre.
L’any ha estat molt dur. Amb la Covid, ja pel que fa a funcionament intern tota la gent que treballa al club ha fet esforços per continuar. En l’aspecte mèdic, també, perquè es fan coses que no s’han fet mai i, per a les jugadores, també n’és molt, de dur: jugar sense públic, tenir aspiracions d’aconseguir coses sense aquella empenta de la vida social que necessites després de tanta pressió i tanta tensió... Jo em llevo el barret de com treballen i amb l’exigència que potser ha aportat l’Alfred estan a l’altura, s’espremen.
En el partit a València veiem un equip molt just físicament, inferior. I, sense Gray, té una possessió per a la pròrroga o per guanyar. Com arriben a la copa?
L’equip és conscient que les peces estan molt definides i la rotació de la Chelsea és molt important. Serien cinc minuts menys de descans per a cada exterior, que, si ho comptes bé, en el moment de sortir d’un bloqueig o d’aixecar-te per encarar un tir et dona una força i una precisió que amb ella ja en tindríem prou. No vol dir que canviés el resultat, sinó que hauríem tingut més oxigen. El partit va ser molt seriós, vam fer unes apostes que ens van sortir molt bé i, al final, som plantilles que ens podem mirar de tu a tu i que ja ens tornarem a veure.
La diferència és el paper de Leticia Romero, la novena o desena jugadora, que els fa els mateixos punts que Sonja Vasic?
Aquí hi ha la profunditat de banqueta i és una cosa que no podem canviar. Sí, és així. Com les mitjanes d’edat. Tot té coses bones i dolentes. I si no surt ella ho fa Trahan Davis potser.
I l’Avenida? El València perd allà a la pròrroga i encara pot acabar primer a la lliga regular. Vostè coneix aquella casa.
És un equip que amb en Roberto Íñiguez segur que li exigeixen des de dins i que és treballat. Estudia bé els rivals i el club mateix és ambiciós. Hi ha el fitxatge... No miraran qui es posa al davant, van a totes i amb un caràcter molt guanyador que amb en Roberto aquí ja vam veure. Dia a dia en els partits veus que no es relaxen i el llistó és molt alt. Què pot passar, en un partit? Juguen més factors i crec que poden estar una mica per sobre, sobretot veient com entra aquesta nova jugadora. Però hem de jugar.
L’eliminatòria de l’Eurolliga, a Salamanca i a doble partit en tres dies. Pot fer molt mal?
Tal com està anant la temporada i amb la repassada que ens van fer a Salamanca, per mi estan una mica per sobre. Sempre, la profunditat de banqueta, mana molt en aquest tipus de partits. Però tenim una experiència en el nostre vestidor que ho pot substituir perfectament.
Es poden trobar a la copa, en la semifinal. Hi ha els dos partits a Europa i el de lliga a Fontajau en tres setmanes. I encara quedaria un hipotètic ‘play-off’...
Hi ha la configuració de la plantilla i, amb el que tenim, miraria de no enfocar-nos gaire en això i de pensar en el dia a dia. Estem agafant una dinàmica constructiva, molt sòlida, i ja veurem qui ens trobem i com preparem cada partit i què passa l’endemà. Serà un joc d’escacs força divertit i l’equip, per tot el que ha hagut d’anar superant, el veig mentalment fort. A mi em guanyen. I pel que fa a club i a plantilla, se cerca fer un pas més. Hi ha anys que tot flueix i aquest no ho és, però, malgrat tot, tothom està proactiu. I, amb el tipus de personalitats que hi ha, no afluixarem. Que ens guanyin!
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.