La prova del Zenit

Aquest exercici constant individual i col·lectiu va arribar al seu màxim exponent en l’eliminatòria contra el Zenit, en què els blaugrana van tastar la seva pròpia medecina i van haver de mossegar literalment pols per sobreviure. Quan el talent superlatiu en l’àmbit ofensiu dels seus jugadors va fer figa, van sorgir els reconeguts intangibles, que tots sumats van acabar salvant l’equip i portant-lo a la primera final a quatre des del 2014.

Contra la història

En els últims anys, els equips que han guanyat els títols continentals –CSKA, Real Madrid i Fenerbahçe–sempre han estat els que més punts han fet. Ras i curt. El Barça també haurà de trencar aquesta nova cultura, importada de l’NBA, en què els anotadors, sobretot els compulsius, regnen per sobre de qualsevol estratègia. Què pots fer per aturar Larkin i Micic quan estan endollats? Jasikevicius ha fet creure al seu equip que cal reduir al preu que sigui l’efectivitat dels jugadors rivals, i de fet ho ha aconseguit en la majoria de partits. Contra el Barça, els equips només anoten 0,911 punts per possessió –rècord de la competició– però els blaugrana també presenten xifres imbatibles a Colònia en el percentatge de tirs que anoten els jugadors rivals: menys del 44%.

Polivalència

Com tots els col·lectius, el Barça no deixa de ser un grup format per especialistes. Però des del primer dia aquí o fas de tot o no acabes fent res o pràcticament res. Només cal recordar la situació d’Heurtel i l’ostracisme de les darreres setmanes de Westermann. Abrines, per exemple, ha anat molt més enllà del seu rol de triplista. En la posició d’aler alt, s’ha hagut de barallar amb jugadors més físics, anar al rebot, córrer a les ajudes i buscar-se la vida, també, en les jugades pensades en el seu tir obert. Mirotic, el jugador franquícia en el sentit clàssic, està molt lluny d’aquell pivot que a l’NBA només jugava de cara i que buscava descaradament el triple. Aquí no només s’ha hagut de fer fort en el rebot, sinó que també és el primer en recuperacions i Calathes l’ha buscat descaradament des del primer dia en posicions interiors.

Dels equips de la final a quatre, el Barça és el que tira més de 2 i el que menys ho fa de 3, tot i que el seu percentatge (40,4%) és superior al del temible Efes (40,3). Un altre contrasentit en el bàsquet modern, però enlloc està escrit que no acabi sent la fórmula d’èxit.

Una altra norma que també s’imposa i que els blaugrana, en aquest cas, sí que compleixen és la capacitat de molts jugadors d’ocupar diferents espais i d’obrir el camp al davant i tancar-lo al darrere. Higgins, Hanga, Smits, Claver, Mirotic, Davies –cada vegada més atrevit en el triple–, Gasol, el capità Oriola i Bolmaro, en estat d’efervescència, entenen el joc no només des d’una posició, tot i que amb Jasikevicius saben perfectament quines són les prioritats. L’obsessió del lituà per la defensa l’ha dut a portar al límit els canvis d’handbol en moltes situacions als finals de cada quart.

Les pèrdues

En atac la principal obsessió de Jasikevicius encara són les pilotes perdudes. És l’equip de Colònia que més pateix en aquest sentit (14,3), sobretot Calathes (2,6), que ho compensa sobradament amb les assistències (6,6). Amb tot, si aquests partits s’han de decidir i es decideixen sovint per detalls, aquest és un dels “grans” detalls, ja que les possessions, així com el control del rebot defensiu, valdran més or que no pesen, i més amb equips farcits de canoners que no perdonen mai a la segona.