En defensa pròpia

La prova del Zenit

Aquest exer­cici cons­tant indi­vi­dual i col·lec­tiu va arri­bar al seu màxim expo­nent en l’eli­mi­natòria con­tra el Zenit, en què els blau­grana van tas­tar la seva pròpia mede­cina i van haver de mos­se­gar lite­ral­ment pols per sobre­viure. Quan el talent super­la­tiu en l’àmbit ofen­siu dels seus juga­dors va fer figa, van sor­gir els reco­ne­guts intan­gi­bles, que tots sumats van aca­bar sal­vant l’equip i por­tant-lo a la pri­mera final a qua­tre des del 2014.

Con­tra la història

En els últims anys, els equips que han gua­nyat els títols con­ti­nen­tals –CSKA, Real Madrid i Fener­bahçe–sem­pre han estat els que més punts han fet. Ras i curt. El Barça també haurà de tren­car aquesta nova cul­tura, impor­tada de l’NBA, en què els ano­ta­dors, sobre­tot els com­pul­sius, reg­nen per sobre de qual­se­vol estratègia. Què pots fer per atu­rar Larkin i Micic quan estan endo­llats? Jasike­vi­cius ha fet creure al seu equip que cal reduir al preu que sigui l’efec­ti­vi­tat dels juga­dors rivals, i de fet ho ha acon­se­guit en la majo­ria de par­tits. Con­tra el Barça, els equips només ano­ten 0,911 punts per pos­sessió –rècord de la com­pe­tició– però els blau­grana també pre­sen­ten xifres imba­ti­bles a Colònia en el per­cen­tatge de tirs que ano­ten els juga­dors rivals: menys del 44%.

Poli­valència

Com tots els col·lec­tius, el Barça no deixa de ser un grup for­mat per espe­ci­a­lis­tes. Però des del pri­mer dia aquí o fas de tot o no aca­bes fent res o pràcti­ca­ment res. Només cal recor­dar la situ­ació d’Heur­tel i l’ostra­cisme de les dar­re­res set­ma­nes de Wes­ter­mann. Abri­nes, per exem­ple, ha anat molt més enllà del seu rol de tri­plista. En la posició d’aler alt, s’ha hagut de bara­llar amb juga­dors més físics, anar al rebot, córrer a les aju­des i bus­car-se la vida, també, en les juga­des pen­sa­des en el seu tir obert. Miro­tic, el juga­dor franquícia en el sen­tit clàssic, està molt lluny d’aquell pivot que a l’NBA només jugava de cara i que bus­cava des­ca­ra­da­ment el tri­ple. Aquí no només s’ha hagut de fer fort en el rebot, sinó que també és el pri­mer en recu­pe­ra­ci­ons i Calat­hes l’ha bus­cat des­ca­ra­da­ment des del pri­mer dia en posi­ci­ons inte­ri­ors.

Dels equips de la final a qua­tre, el Barça és el que tira més de 2 i el que menys ho fa de 3, tot i que el seu per­cen­tatge (40,4%) és supe­rior al del temi­ble Efes (40,3). Un altre con­tra­sen­tit en el bàsquet modern, però enlloc està escrit que no acabi sent la fórmula d’èxit.

Una altra norma que també s’imposa i que els blau­grana, en aquest cas, sí que com­plei­xen és la capa­ci­tat de molts juga­dors d’ocu­par dife­rents espais i d’obrir el camp al davant i tan­car-lo al dar­rere. Hig­gins, Hanga, Smits, Cla­ver, Miro­tic, Davies –cada vegada més atre­vit en el tri­ple–, Gasol, el capità Ori­ola i Bol­maro, en estat d’efer­vescència, ente­nen el joc no només des d’una posició, tot i que amb Jasike­vi­cius saben per­fec­ta­ment qui­nes són les pri­o­ri­tats. L’obsessió del lituà per la defensa l’ha dut a por­tar al límit els can­vis d’hand­bol en mol­tes situ­a­ci­ons als finals de cada quart.

Les pèrdues

En atac la prin­ci­pal obsessió de Jasike­vi­cius encara són les pilo­tes per­du­des. És l’equip de Colònia que més pateix en aquest sen­tit (14,3), sobre­tot Calat­hes (2,6), que ho com­pensa sobra­da­ment amb les assistències (6,6). Amb tot, si aquests par­tits s’han de deci­dir i es deci­dei­xen sovint per detalls, aquest és un dels “grans” detalls, ja que les pos­ses­si­ons, així com el con­trol del rebot defen­siu, val­dran més or que no pesen, i més amb equips far­cits de cano­ners que no per­do­nen mai a la segona.