Em trobo un equip bas­tant fet, en procés per cons­truir una gran plan­ti­lla sent cons­ci­ents que l’any pas­sat érem d’Euro­lliga amb 14 juga­dors top i ara la idea és ser-ne 12. Hi ha juga­dors que tenen con­tracte en la posició de base com ara Van Ros­som, Her­man­son i Neno, en el perímetre Pre­pe­lic i Puerto [López-Aros­te­gui encara no estava fit­xat en el moment de l’entre­vista], i en el joc inte­rior Dubl­je­vic, Pra­di­lla, Tobey i Labyeire. Fal­ten algu­nes peces. L’Euro­lliga té més par­tits i dobles jor­na­des. Jo em trobo còmode amb 12 fit­xes si no hi ha con­tra­temps.

Estem par­lant d’un club amb un crei­xe­ment sòlid i molt gran. Té un recor­re­gut i un pro­jecte de futur que diria que tenen pocs equips euro­peus. Amb Juan Roig aviat tindrà un pavelló que serà l’enveja de tot­hom, amb l’Alque­ria com a cen­tre de for­mació de met­ges, entre­na­dors, juga­dors... València s’està con­ver­tint en una referència i això no s’atura aquí. Amb el nou Arena serà una pas­sada. Roig està apos­tant pel bàsquet a tots nivells.

És un club amb crei­xe­ment que vol ser un fix en l’Euro­lliga i ho té tot per ser-hi. La rea­li­tat de l’esport pro­fes­si­o­nal aposta per lli­gues quasi tan­ca­des i ho veiem en el fut­bol. I si ten­deix cap aquí, València, amb tot el que l’envolta, no tar­darà a ser-hi.

No ho sé. És el camí que m’ha tocat viure i n’estic con­tent. No m’aturo a pen­sar si el salt podria haver estat abans o després. El que sí que he fet són pas­ses sòlides i sem­pre m’he gua­nyat el següent pas. Tinc la tran­quil·litat i la con­fiança de pen­sar que el pas de venir a la Fon­teta me l’he gua­nyat amb el tre­ball que he fet.

He tin­gut la sort que sem­pre que he mar­xat dels clubs ho he fet dei­xant l’equip a dalt. A Andorra vam ser sisens i a Man­resa vam entrar al play-off 21 anys després de no ser-hi. Després han con­ti­nuat fent molt bé les coses. I això no va lli­gat a gua­nyar títols com ha pas­sat a Bur­gos. A Andorra i a Man­resa ho estan fent fantàstic. A Bur­gos crec que tenen recor­re­gut encara que no sigui gua­nyar la FIBA Cham­pi­ons Lea­gue o ser a la copa o al play-off.

Tenir el Pedro és una gran notícia per a Man­resa i per a ell, perquè, si no, un entre­na­dor com ell no hi seria. Han fet dos anys molt bons i no tinc cap dubte que, amb el pre­si­dent que tenen i el pro­jecte que hi ha, arri­ba­ran lluny. Quan vaig arri­bar ja vaig dir que em recor­dava la història del Man­resa del pas­sat, i s’està demos­trant. Actuen amb rigor.

L’entre­na­dor espa­nyol està molt capa­ci­tat per por­tar equips. Els puris­tes diran que he fet el camí per­fecte pujant a l’ACB amb un equip per con­so­li­dar-me. Però no ha de ser així. Hi ha mol­tes opci­ons. El pro­blema d’entrar a la roda és que només hi ha 18 ban­que­tes i som molts entre­na­dors i de molt nivell. I molts que venen de l’estran­ger. La com­petència és bru­tal.

La gran majo­ria apos­tem perquè hi hagi un canvi, no estàvem ben repre­sen­tats. Aviat es cons­ti­tuirà una taula de nego­ci­ació per al nou con­veni, on volem que es repre­senti tot­hom, aju­dants i entre­na­dors d’altres cate­go­ries més enllà de l’ACB. L’Ibon Navarro i el Salva Mal­do­nado, com a caps visi­bles, estan fent una gran feina i tenen un gran des­gast perquè tots tin­guem millors drets.

Pri­mer ha de con­ti­nuar dis­fru­tar de jugar a bàsquet, que és el què més li agrada. A vega­des s’oblida que el bàsquet és un joc i amb aques­tes edats vol molts sacri­fi­cis. Ha de tro­bar un lloc on pugui con­ti­nuar pro­gres­sant i asse­gu­rar el seu somni. Encara li que­den eta­pes per cre­mar. És el procés que viuen molts juga­dors joves que no aca­ben de tro­bar ni la cate­go­ria ni els llocs perquè els nos­tres talents con­tinuïn desen­vo­lu­pant-se amb 20, 21 o 22 anys.

Tots els entre­na­dors del món voldríem que sor­tis­sin juga­dors del plan­ter i seria una meda­lla excel·lent per al club i per a l’entre­na­dor. Hi ha clubs que acce­le­ren els pro­ces­sos dels joves i que donen eines per arri­bar al pri­mer equip. El desig del València és fer el mateix, però tot­hom ha de tenir clar que no es fa d’un dia per l’altre.