Em trobo un equip bastant fet, en procés per construir una gran plantilla sent conscients que l’any passat érem d’Eurolliga amb 14 jugadors top i ara la idea és ser-ne 12. Hi ha jugadors que tenen contracte en la posició de base com ara Van Rossom, Hermanson i Neno, en el perímetre Prepelic i Puerto [López-Arostegui encara no estava fitxat en el moment de l’entrevista], i en el joc interior Dubljevic, Pradilla, Tobey i Labyeire. Falten algunes peces. L’Eurolliga té més partits i dobles jornades. Jo em trobo còmode amb 12 fitxes si no hi ha contratemps.

Estem parlant d’un club amb un creixement sòlid i molt gran. Té un recorregut i un projecte de futur que diria que tenen pocs equips europeus. Amb Juan Roig aviat tindrà un pavelló que serà l’enveja de tothom, amb l’Alqueria com a centre de formació de metges, entrenadors, jugadors... València s’està convertint en una referència i això no s’atura aquí. Amb el nou Arena serà una passada. Roig està apostant pel bàsquet a tots nivells.

És un club amb creixement que vol ser un fix en l’Eurolliga i ho té tot per ser-hi. La realitat de l’esport professional aposta per lligues quasi tancades i ho veiem en el futbol. I si tendeix cap aquí, València, amb tot el que l’envolta, no tardarà a ser-hi.

No ho sé. És el camí que m’ha tocat viure i n’estic content. No m’aturo a pensar si el salt podria haver estat abans o després. El que sí que he fet són passes sòlides i sempre m’he guanyat el següent pas. Tinc la tranquil·litat i la confiança de pensar que el pas de venir a la Fonteta me l’he guanyat amb el treball que he fet.

He tingut la sort que sempre que he marxat dels clubs ho he fet deixant l’equip a dalt. A Andorra vam ser sisens i a Manresa vam entrar al play-off 21 anys després de no ser-hi. Després han continuat fent molt bé les coses. I això no va lligat a guanyar títols com ha passat a Burgos. A Andorra i a Manresa ho estan fent fantàstic. A Burgos crec que tenen recorregut encara que no sigui guanyar la FIBA Champions League o ser a la copa o al play-off.

Tenir el Pedro és una gran notícia per a Manresa i per a ell, perquè, si no, un entrenador com ell no hi seria. Han fet dos anys molt bons i no tinc cap dubte que, amb el president que tenen i el projecte que hi ha, arribaran lluny. Quan vaig arribar ja vaig dir que em recordava la història del Manresa del passat, i s’està demostrant. Actuen amb rigor.

L’entrenador espanyol està molt capacitat per portar equips. Els puristes diran que he fet el camí perfecte pujant a l’ACB amb un equip per consolidar-me. Però no ha de ser així. Hi ha moltes opcions. El problema d’entrar a la roda és que només hi ha 18 banquetes i som molts entrenadors i de molt nivell. I molts que venen de l’estranger. La competència és brutal.

La gran majoria apostem perquè hi hagi un canvi, no estàvem ben representats. Aviat es constituirà una taula de negociació per al nou conveni, on volem que es representi tothom, ajudants i entrenadors d’altres categories més enllà de l’ACB. L’Ibon Navarro i el Salva Maldonado, com a caps visibles, estan fent una gran feina i tenen un gran desgast perquè tots tinguem millors drets.

Primer ha de continuar disfrutar de jugar a bàsquet, que és el què més li agrada. A vegades s’oblida que el bàsquet és un joc i amb aquestes edats vol molts sacrificis. Ha de trobar un lloc on pugui continuar progressant i assegurar el seu somni. Encara li queden etapes per cremar. És el procés que viuen molts jugadors joves que no acaben de trobar ni la categoria ni els llocs perquè els nostres talents continuïn desenvolupant-se amb 20, 21 o 22 anys.

Tots els entrenadors del món voldríem que sortissin jugadors del planter i seria una medalla excel·lent per al club i per a l’entrenador. Hi ha clubs que acceleren els processos dels joves i que donen eines per arribar al primer equip. El desig del València és fer el mateix, però tothom ha de tenir clar que no es fa d’un dia per l’altre.