Marta Xargay assenyala Lucas Mondelo
Surt a la llum. La gironina acusa l’exseleccionador de causar-li un trastorn de la conducta alimentària (TCA)
Marta Xargay (Girona, 1990), que el 15 de juliol passat anunciava la seva retirada del bàsquet de manera definitiva, acusa Lucas Mondelo en una entrevista publicada ahir a El País d’haver estat el culpable dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) que va tenir quan el ja exseleccionador –la FEB n’anunciava la destitució divendres– l’entrenava, al Dinamo de Kursk el curs 2018/19. La gironina va canviar d’aires el curs següent, quan el barceloní ja exercia d’entrenador al Japó –el seu relleu va ser Roberto Íñiguez– per arribar a l’Uni al gener. Havia signat per tres anys i el maig del 2020 anunciava que es prenia un parèntesi.
“Ens pesaven cada setmana i ell sempre era al darrere vigilant-ho tot. Hi havia vegades, en concentracions de l’equip, que s’acostava a Sonja Petrovic i a mi i ens deia que no teníem postres perquè estàvem grasses. En aquell moment jo pesava 67 quilos i faig 1,82 m. Em trobava bé físicament, però allò em va generar molta inseguretat, dins i fora de la pista. Em deia que estava fora de pes i em va causar una revolució física i mental”, explica Xargay sobre el tracte que rebia del que també va ser tècnic seu a l’Avenida –el 2011 van guanyar l’Eurolliga–, en les categories de formació de la FEB –el 2009 Xargay era MVP del mundial sub-20– i en l’absoluta des del 2012, en què va ser peça fonamental per al barceloní per guanyar una medalla de plata i una de bronze en campionats del món, la plata a Rio i tres campionats d’Europa, el darrer dels quals el 2019 a Sèrbia.
“No sé d’on vaig treure les forces. M’apassionava jugar i volia una altra medalla”, recorda sobre l’europeu d’aquell estiu, a Belgrad, en què la selecció espanyola guanyava l’or, el darrer podi amb Lucas Mondelo, que aquest estiu no ha superat els quarts de final ni en l’europeu a València ni en els Jocs de Tòquio.
“La meva psicòloga no em deixava pesar i en la concentració de la selecció seguia aquest control. Em creava molta angoixa: quan sabia que l’endemà al matí ens havien de pesar, a la nit no dormia”, explica Xargay, que reconeix haver arribat a perdre el sentit de la realitat. “Arriba un punt en què se’t fica al cap. Encara avui, que ja no faig bestieses amb el menjar, noto que això va deixar un rastre i que estarà amb mi tota la vida”, confessa la gironina, que assegura: “Vull que la gent es quedi amb la jugadora, amb tot el que vaig demostrar a la pista.” Xargay vol que l’entrevista ajudi moltes nenes que estiguin vivint el mateix i també altres esportistes: “Una cosa és l’exigència i una altra, traspassar els límits.”