Potser molta gent no recorda gaire nítidament que Pau Gasol formava part d’aquell magnífic equip júnior d’or liderat per Navarro que el 1999 va conquerir a Lisboa el títol mundial passant la mà per la cara als Estats Units. Entrava en la rotació i apuntava maneres, però no havia esclatat. La tempesta perfecta va irrompre a Màlaga. Una copa guanyada amb ell d’MVP el 2001 el van introduir de ple en l’imaginari blaugrana i de l’ACB, que van descobrir un jugador imparable si fa no fa nou, altíssim (2m16), capaç de córrer un coast to coast i amb caràcter. En quatre dies va fer les maletes per complir el somni americà durant dues llargues dècades. La seva família va marxar amb ell a Memphis, aspecte clau en la seva adaptació. “Trobo precipitada la marxa. Ni el Barça ni Europa encara no li han quedat petits”, va admetre frustrat per l’adeu Aíto, al mateix temps que li desitjava el bo i millor: “El seus èxits, al cap i la fi, seran els del Barça.” Dit i fet. Iniciat en el Bàsquet Llor i format en el Cornellà, el gran dels Gasol havia entrat a la base dels blaugrana en el curs 1997/98 i va debutar en el primer equip en l’exercici 1999/2000.

Aquell noi prim de Sant Boi va haver de guanyar consistència i resistència per barallar-se amb els prodigis físics de l’NBA en una època en què els estrangers encara es veien amb cert recel. Va debutar l’1 de novembre del 2001 amb els Memphis Grizzlies. Com un flam. Invisible com els debutants que no reben la pilota. En 17 minuts, va anotar 4 punts i va agafar 4 rebots. Sis dies va alçar la veu: 27 punts a Dallas. Consolidat, va ser designat rookie de l’any. El primer per a un jugador no nascut als EUA donava fe a la seva evolució, que va contribuir a la millora de la franquícia del Mississipí. En la retina de l’afició, queda l’esmaixada davant de Kevin Garnett, que va fer que es guanyés el respecte. Gasol es va engrandir i els equips poderosos s’hi van fixar.